Últimament la providència m’ha portat a treballar en diferents projectes de re-posicionament del territori. Podria parlar-vos de com ciutats i comarques d’aquí i d’allà s’estan posant les piles per diferenciar-se i així atraure més empreses i emprenedors. Creieu-me, he vist coses que fan basarda.

L’originalitat brilla per la seva absència. Si fa pocs dies apareixia la noticia que Catalunya impulsa el seu “hub rural”, no cal investigar gaire per veure que Andalusia ja el tenia fa 3 anys. Anar a remolc dels programes europeus té això. Avui tothom vol posicionar-se entorn a les mateixes coses.

A l’imaginari col·lectiu li queda lluny allò de “bressol” o “cor” de Catalunya per Ripoll o Manresa. Al 2021 el sector agroalimentari, la mobilitat i la salut semblen ser el punt fort “exclusiu” que, casualment, comparteixen tots els territoris. No hi ha comarca que es valori sense intensions de crear el seu propi clúster de menjar. Què hi ha de genuí en tot això?

M’explico. Puc entendre que el Ripollès s’uneixi al Clúster de Muntanya o busqui participar en clústers de l’esport. Té sentit. Però no puc entendre que la promoció cultural vengui tradició, la promoció econòmica vengui innovació i la promoció turística vengui natura. En què quedem?

La creixent competitivitat entre territoris reclama polítiques valentes

La creixent competitivitat entre territoris reclama polítiques valentes. Malgastem fons públics cada vegada que un ajuntament inverteix en accions que no remen en la mateixa direcció que ho fa la comarca o la regidoria del costat. És una lògica que es repeteix a tot arreu. Per això és necessari arribar a acords, però, sobretot, ser atrevits.
Necessitem polítics que no gestionin, sinó que impulsin. Que marquin un rumb pel territori. Que tinguin un model i, si cal, s’enfrontin al propi partit per fer-lo possible. Prou de personatges subsidiaris del que digui el seu grup al Parlament. Amb aquesta indefinició alcaldes i alcaldesses sobreviuen, però poc a poc ens estem carregant la política local. Arriba l’hora de repensar el paper del territori.

Fins aquest punt probablement molts ens posarem d’acord. El problema arriba quan s’ha de concretar. És aquí on entren en col·lisió grups d’interès, apareixen plataformes ciutadanes d’obstrucció de projectes públics i s’expandeix el fred de peus. No hi ha forma senzilla de trobar el punt mig que aglutini totes les mirades, però sí que podem aprendre d’alguns errors habituals.

El primer error és pensar en sectors econòmics com si fossin bombolles estanques. L’economia del segle XXI es caracteritza per trencar les fronteres entre les industries tradicionals. Avui tenim energètiques que venen motos, marques de roba que són immobiliàries i supermercats que fan la competència a Repsol. Els emprenedors s’estan fent un lloc buscant aquests espais adjacents i això és el què ha de potenciar el territori. Què uneix la industria del metall mecànic i el sector agroalimentari? Comencem per preguntes com aquesta.

El segon error és pensar en empreses i no en empresaris. La mobilitat territorial que tenim actualment i que ha accelerat la COVID-19 posa en evidència una tendència que ja portàvem temps veient. Els emprenedors busquen més un estil de vida que un centre logístic. Per això la clau no passa per posicionar el territori per la seva proximitat a altres llocs (assumint un rol secundari), sinó per erigir-se com l’epicentre d’una forma de viure. És més fàcil posicionar un territori entorn a una macrotendència de comportament social com la de “retorn als bàsics” on cultura, natura i ciència es troben, que vendre que Olot és el nou centre neuràlgic de la industria porcina, per posar un exemple.

Per últim, l’error més obvi i també el més recurrent. Per alinear visions abans és imprescindible que els responsables de cultura i de promoció econòmica es posin un al lloc de l’altre. Si ens neguem a creure que la cultura ha de ser una industria autosostenible, tampoc veurem que una activitat cultural potent és imprescindible per atraure empresaris.

No ho oblidem. Si després de tants segles d’història segueixen existint ciutats petites i mitjanes és perquè cadascuna té el seu paper en una societat que, poc o molt, sempre ha estat global. Recuperem-lo.