Els ritus iniciàtics existeixen arreu del món i formen part del costumari de cada país. N’hi ha de tota mena, a vegades fins i tot molt surrealistes. Al Brasil, una tribu de la zona de l’Amazònia, sotmet als nois de tretze anys a un dels ritus més dolorosos del món. Els adolescents són obligats a posar-se uns guants especials on prèviament s’hi ha introduït un grapat de formigues bala que mesuren 2,5 centímetres de longitud, i resistir l’experiència durant 10 minuts per demostrar la seva resistència al dolor i al sofriment. A Indonèsia, a l’illa de Sumatra, les nenes Mentawai són sotmeses, quan arriben a la menstruació, a un sacrifici molt peculiar: el xaman, utilitzant una pedra i un cisell, esculpeix totes les dents de les noies, fins a aconseguir que siguin filoses i punxegudes, al·ludint a la mossegada d’un tauró.

Pel que fa a casa nostra durant unes quantes dècades el tabac es va convertir en una icona per molts joves imberbes, que veien en el fet de fumar el mitjà per ser considerats adults precoços. Actualment professors i psicòlegs coincideixen en afirmar que la droga ha substituït el tabac i que molts adolescents comencen a fumar porros per ser valorats dins els seus grups.

Malauradament els hàbits prescriuen, la pressa ha envaït la vida moderna, hem abandonat la predilecció per les taules rodones

El meu ritu iniciàtic personal no té res a veure amb tot això. Cada primer diumenge de setembre tots el de casa anàvem plegats a Santa Eugènia de Berga, ben bé al costat de Vic, on viu la germana de la meva mare. Celebraven la festa major i el dinar era antològic. La cuina era un festival d’olors i la taula parada del menjador feia goig i acollia una vintena de cadires. Els petits menjàvem a part i ho fèiem a cuitacorrents en un espai improvisat i després sortíem rabent a jugar al carrer. Acabava de complir els tretze anys quan van acceptar-me com a comensal a la taula dels grans. Al menjador, però, el temps discorria d’una manera diferent, amb molta parsimònia. Escrivint tots aquests records em ve a la memòria sensorial aquella deliciosa llata de vedella que es desfeia melosa a la boca. L’avi de la casa presidia solemne i majestàtic l’àpat i la dialèctica que s’establia entre ell i els seus germans em va deixar bocabadat. Ironia, subtilesa, humor i controvèrsia a dojo. Ens vam aixecar a dos quarts de set per anar a l’envelat on tenien reservada una llotja. Des d’aquell moment sempre més m’han agradat les sobretaules. Malauradament els hàbits prescriuen, la pressa ha envaït la vida moderna, hem abandonat la predilecció per les taules rodones on tothom es mira als ulls facilitant la comunicació, per no parlar de la passió pel mòbil que ha silenciat moltes boques. A més, per complicar encara més les coses, la delicada situació que estem patits des de fa més d’un any ens ha reclòs i allunyat...

Però el meu ritu iniciàtic va succeir exactament un any més tard. Assistia passivament a una discussió apassionada quan de sobte vaig alçar la veu. Tots els ulls es van girar cap a mi. Una vintena de parells d’ulls mirant-me fixament. Vaig emmudir uns instants. El silenci era total. No recordo ni el que vaig dir ni la reacció dels oients, però des d’aquell moment em vaig sentir integrat en el món dels adults. I des d’aquell moment no he parat de parlar.