Una de les activitats que més m’ha agradat a la vida ha estat passejar pel bosc. No soc l’únic i, per tant, el que pugui opinar crec que pot ser compartit per molta gent. A la primavera és deliciós veure brotar les fagedes, a la tardor anar-hi a buscar bolets, a l’estiu trobar la fresca a la seva ombra, a l’hivern contemplar les branques vençudes per la neu. Darrerament, però, aquest miracle del bosc ha entrat en un declivi preocupant.

El miracle del bosc ha entrat en un declivi preocupant

Amb el pas dels anys i de les dècades, he comprovat que aquell ambient que havia semblat inamovible ha anat patint uns canvis que en els darrers temps considero alarmants. No em refereixo al rendiment comercial dels arbres, ja que aquest fet s’ha donat sempre i en una proporció molt més notable que l’actual. Només cal examinar imatges del Ripollès de finals del segle XIX i principis del XX (Geografia General de Catalunya de F. Carreras Candi, per exemple) per adonar-se que als entorns de les nostres poblacions no hi havia ni un arbre. Tampoc no em referiré a la degradació que al llarg dels segles els boscos han patit degut a l’explotació irracional que se n’ha fet. Parlo de fenòmens més recents.

El primer que va cridar l’atenció va ser, ja fa bastant, la proliferació de la processionària del pi. Les capçades infestades de bosses i el terra amb corrues d’erugues formen part de l’ambient habitual. Sobretot els arbres joves les pateixen i la impressió que tinc és que, malgrat les campanyes de tractament fitosanitari que s’han dut a terme a temporades des d’avionetes, la plaga no està controlada.

Un altre element, tal volta més preocupant, és el de la papallona del boix. La tardor passada vaig quedar desagradablement sorprès en comprovar que molts paratges que fins aquell moment havien mantingut la verdor i la humitat d’aquest arbust, s’havien desertitzat d’un any per l’altre, quedant substituït aquest per uns esquelets vegetals lligats d’unes filagarses blanques i enganxoses. Desolador. Els mateixos núvols de papallones que ens envaeixen a finals d’estiu són ja sinistres, i les erugues que a la primavera pengen de les branques, del tot repugnants. Són fenòmens que si es redueixen a espais petits poden tenir un tractament relativament fàcil, però quan la invasió és massiva com en l’actualitat, no em sembla que pugui ser fàcil d’implementar. A això s’hi suma que la riquesa en espècies de papallones que alegraven els nostres jardins i planes d’altres temps ha mig desaparegut.

Quan contemplo el sotabosc ressec i desvitalitzat, se’m fan presents els pitjors auguris

Un altre fet que he constatat és que cada cop prolifera més l’heura enfiladissa en els nostres boscos. Sempre n’hi ha hagut, sobretot en espais humits i ombrívols, però diria jo que en l’actualitat hi ha molts paratges en els quals ja no queda cap arbre sense aquesta planta parasitària enrotllant-se a la seva soca. L’arbre, sobretot pins i roures, que en pateix el saprofitisme, tindrà un futur dolent a mitjà termini.

Què s’hi pot fer? Els experts ho diran: feromones, protecció dels depredadors naturals, tractaments químics... El que sembla evident és que d’una banda la procedència d’algun d’aquests fenòmens està íntimament lligat a la importació d’espècies forànies (la papallona del boix ve d’Àsia); de l’altra, que es malmetin els espais naturals d’aquesta manera els posa en una situació de risc molt més gran. Algú va pronosticar que en un futur no gaire llunyà el Prepirineu podria ser víctima d’un incendi devastador. Confiem que no sigui així, però quan contemplo el sotabosc ressec i desvitalitzat, se’m fan presents els pitjors auguris.