Que la suma dels partits dits independentistes passava el cinquanta per cent dels vots a les últimes eleccions al Parlament era un fet, com també és un fet que els partits no són tan independentistes. Dit això, del que un bon grapat de persones ja fa temps que alerten, aquest no és el tema preocupant. Ja ens van enganyar com van voler fa tres anys i mig, aquella tardor del 2017. Per què no haurien de seguir-ho fent si els votants els segueixen premiant a les urnes?

Ens van enganyar com van voler fa tres anys i mig

El tema, però, és més greu. Mentre se segueixen publicant llibres a un ritme frenètic explicant el què volen i els interessa d’aquells dies passats, mentre continuen les discussions per qui es queda tal tros del pastís, mentre ens parlen de la dreta de no sé on i l’esquerra de no sé on més, mentre tot això passa només hi ha una realitat: la mort agonitzant de Catalunya. M’explico. Intenteu, com si d’un joc es tractés, passar un parell de dies sencers vivint plenament en català. I plenament vol dir, del tot, sense cap excepció: anant a comprar, demanant l’esmorzar o el dinar a un bar o restaurant, escoltant la ràdio, mirant la televisió o intentant gaudir d’una pel·lícula sense moure’s de casa.

El resultat? IMPOSSIBLE. I aquest és el gran problema. Intenteu escoltar i veure els mitjans de comunicació que depenen de la Generalitat (la nostra, diuen) i comproveu, conscientment, el provincianisme que patim per, atenció, culpa d’aquest ‘nostres’ governants.

Perquè, estimats, entre baralla i baralla només es veu la mort d’un país.