«Al seu campament es fa de tot: els uns lluiten i els altres salten; els uns juguen a taules i els altres a escacs; mentre es tornen bojos o es comporten assenyadament, els uns parlen de guerra i els altres d’amor.» (Tirant lo Blanc, pàg. 383, versió de Màrius Serra, ed. Proa).

Començar un escrit que té la intenció de parlar de la pandèmia i dels seus efectes amb una cita del gran clàssic de la literatura catalana com és el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell pot semblar, si més no, agosarat, però crec que aquesta cita pot servir de símil per a la situació que ara mateix estem vivint, una situació gens habitual talment com la de la vida en un campament militar mentre s’espera el proper enfrontament amb les hosts enemigues. En el nostre cas, l’enemic a vèncer no és el turc, sinó un virus no menys temible i el nostre campament són les situacions de confinament i de restriccions a les quals, com a societat, ens hem hagut de, sisplau per força, subordinar.

Quin col·lectiu l’ha viscut més en la pròpia pell, aquest esmentat patiment? Doncs és obvi que ha estat el de la població més vulnerable

Que hi ha i hi haurà un abans i un després de la pandèmia és quelcom acceptat per tots els estudiosos, però també cal dir que les veus més optimistes que preveien una nova societat més justa, solidària, més ecològicament conscienciada, menys consumista, etc, etc, etc, han hagut de rebaixar les expectatives del seu primigeni optimisme, malgrat els passos endavant en aquest sentit, com ara la preferència creixent pels productes de proximitat, la implementació del teletreball amb l’estalvi energètic i de temps que comporta, entre d’altres.

Ara que ja comencem a veure la llum al final del tunel gràcies a les exitoses campanyes de vacunació massives que s’estan duent a terme, comença a treure el nas una cosa que els experts ja preveien, però que ara emergeix amb força, que no és altra que un repunt preocupant dels trastorns i malalties mentals... recordeu la cita de Tirant quan parla que alguns es «tornen bojos». Efectivament, la fredor de les estadístiques constaten l’augment d’aquesta mena de patologies i, amb ell, el patiment tant dels afectats com el del seu entorn familiar i d’amistats més proper; moltes han estat les veus autoritzades que no s’han estat pas d’assenyalar l’increment de sofrença psicològica que la pandèmia ha comportat i comporta.

Quin col·lectiu l’ha viscut més en la pròpia pell, aquest esmentat patiment? Doncs és obvi que ha estat el de la població més vulnerable, bé per situació socioeconòmica, bé per situació d’antecedents clínics i que la malura els ha impedit seguir els seus tractaments i rutines amb la regularitat i normalitat desitjables. Al respecte, el repte que que la sanitat pública té al davant per afrontar-lo amb èxit és de dimensions gegantines.

Un altre grup que, si se’m permet l’expressió, ha resultat especialment tocat, és el comprès entre les franges d’edat de l’adolescència-joventut, que és quan més necessitat hi ha de sociabilitat amb els seus iguals, de mobilitat, de lleure, de compartir vivències i moments. Aquestes mancances a les quals s’han vist abocats pot ajudar a comprendre el creixement preocupant de patologies referides a la salut/besnestar mental, com ara els trastorns alimentaris, dèficit d’autoestima o repunt dels suïcidis. Es pot arribar a pensar que les xarxes socials (i ara penso en el molt popular Instagram, per exemple) poden ajudar a compensar aquests dèficits als quals em referia, però això no és així. La pedagoga Anabel Llorente, des de les pàgines del seu llibre True Story ho fa ben palès: «les xarxes socials no ajuden els joves amb problemes de salut mental».

Deia, en unes línies precedents, que es parla i es dóna per acceptat el fet de l’abans i el després de la pandèmia i que, sortosament, ja es poden començar a replantejar i implementar mesures de reobertura tant per donar aire a l’economia com per a l’estat d’ànim de la gent. Cert. Però també cal dir en veu alta i clara que la COVID-19 ha posat en evidència de manera dramàtica que no hi ha economia productiva sense garantir de manera homogènia la salut de la població.