Cagar és un verb contundent que en català té múltiples accepcions aplicables a molts aspectes de les nostres vides. La via o, millor dit, les vies del tren són, com diuen els francesos, un camí de ferro per on ha passat bona part de la nostra civilització els darrers dos segles. Els governs són una associació de persones que són escollides pels seus conciutadans per regir-ne els seus destins, s’espera que amb encert i prosperitat, una bona temporada. El despropòsit de Catalunya és que som tan cabuts i obstinats que no acabem d’aprendre dels errors del passat. Ja se sap allò que els que no recorden el seu passat estan condemnats a repetir-lo, i això se sol aplicar especialment als fets negatius. Si repetíssim els positius, xampany per a tothom, res a dir.

El despropòsit de Catalunya és que som tan cabuts i obstinats que no acabem d’aprendre dels errors del passat

Diuen que si un sempre fa les mateixes coses, sempre s’obtindran els mateixos resultats, un cop i un altre, indefectiblement, i ja portem molts segles confirmant aquesta veritat absoluta en aquesta nostra terra assotada pels vents de la història i la indecisió i ja portem també alguna dècada donant voltes a les mateixes collonades, a les mateixes persones, a les mateixes idees polítiques que, un cop i un altre, fallen estrepitosament. Com és que no ens n’adonem?

Pels pèls s’han evitat unes noves eleccions al parlament de Catalunya, però potser ha estat a costa de mantenir aquest secretisme obsessiu amb el convenciment que els ciutadans amb poder d’elecció no hem de saber les martingales del poder, maleïda obsessió que crea carteres de transparència mentre es mantenen reunions ultrasecretes.
Soc un simple ciutadà, una víctima més del rutllar imparable d’aquesta maquinària lubricada amb corrupció i ineficàcia que fa de la mentida el seu millor argument, la seva millor estratègia... i sembla que amb bon resultat, ves per on.

Al món real, la incompetència d’algú en la seva feina es resol buscant-ne un altre que se’n surti. Lamentablement, la política té unes altres normes menys estrictes que permeten perpetuar inútils obstinats en la incessant repetició de les mateixes foteses que no van enlloc.

Després del recent fiasco de la mala gestió d’una independència impossible, després de donar-hi mil voltes a tot plegat, se’ns explica la mateixa història de por de sempre i així, partits que desconeixien el significat de la paraula independència, ara en fan bandera mentre els que l’havien defensada a ultrança, ara es venen no sé si per amenaces, privilegis o per allò tan sabut de cagar-se a les calces quan van maldades.

Afirmar que l’actual govern serà independentista, màgic adjectiu èpic de pa sucat amb oli, no val pas més que dir que es farà un govern d’estiu, nocturn, atropellat, insensible o enravenat, que ja sabem que els adjectius es poden posar on un vulgui, però no sempre la realitat s’hi acaba adaptant. De fet, gairebé mai no ho fa.

Ah sí, i després ens volen entrar amb què el nostre dret de votar és un deure i que si no votem, toca callar. Cornuts i pagant el beure. Curiosa tergiversació de tot plegat. La política no és la meva tria, no és la meva passió, tinc feina, però em nego a deixar planar el silenci sobre la gran malversació dels darrers governs, a permetre que la meva vida estigui malmenada per incompetents que recerquen privilegis i poca cosa més, disfressant les seves intencions amb tota mena d’adjectius inaplicables. Com deia el poeta, els somnis, somnis són.

Per tot això i moltes més coses que no cabrien en aquesta columna emprenyada, lluny d’alegrar-me de tenir un govern, idèntic en falta d’intencions als darrers, després de massa dies de negociacions, ara ens entenem ara no, sé que no es faran res més que les mateixes collonades irrellevants de sempre i per això només se m’acut recomanar als que ens manaran que se’n vagin a cagar a la via per si, amb sort, el tren de la història se’ls endú d’una vegada per totes i deixen pas a l’eficiència i a la raó, perquè, com deia Dylan, els temps ja estan canviant, i ràpid.

Rock me mama.