El dia en que es publica aquest escrit és, com cada any, un dia de trista memòria per a la nostra Vila. Fou el 27 de maig de 1839, que Ripoll fou esborrat del mapa per ordre d’en Charles d’Espagne de Cousserans de Cominges, conegut entre nosaltres com a Comte d’Espanya. Fou ell qui manà fer un munt amb les runes de la Vila i damunt plantar-li un rètol que deia “AQUÍ FEU RIPOLL”. Han passat 182 anys i malgrat aquella voluntat destructiva, malgrat les crisis econòmiques i socials, malgrat les epidèmies, malgrat tot, Ripoll, i tot el Ripollès, segueix existint i, és veritat que amb penes i treballs però, encara que lentament, anem avançant.

Aquell 1 d’octubre de 2017, en què més de 2.300.000 ciutadans de Catalunya vàrem anar, festívolament, a manifestar de manera democràtica la nostra opinió de quina hauria de ser la relació, la vinculació, o com li vulgueu dir, del nostre país amb la resta de l’actual estat, aquella expressió de la nostra ciutadania, era moguda (i encara ho és) pel desig de viure amb pau i llibertat, per a poder progressar i, perquè no, des del progrés col·laborar amb la resta dels humans, col·laborar a construir un món millor on els nostres fills puguin viure amb això que dèiem, amb pau, llibertat i harmonia amb els demés.

El que la història ens depari passarà, però el “fet català” subsistirà, com es ve demostrant des de fa més de deu segles

La veritat és que aquella extraordinària jornada va tenir un despertar digne de qualsevol pel·lícula de terror, fins i tot en algun moment va semblar que les ordes de Genguis Khan estaven actuant a Catalunya. Però si aquell despertar va ser dolorós, més ho ha estat l’endemà, amb tota la maquinaria de l’estat (espanyol) actuant com una màquina de xafar pedres damunt de les nostres institucions i el que és pitjor, damunt de les persones. En les demés ocasions en què ho he seguit, m’ha semblat que enlloc d’impartir justícia, el que s’estava fent és, ras i curt, aplicar venjança, amb escarniment i humiliació pública.

Aquest és el gran secret dels catalans, que allà on jo en dic la “meseta”, encara no han entès, i al pas que anem, crec que no ho entendran mai. I no serà per falta de capacitat o d’enteniment. No. Senzillament és perquè més enllà de les tècniques de supervivència del ‘Lazarillo de Tormes’, es neguen a entendre res. Aquest sistema de governar un estat es basa, segons crec, en aquella idea genial de ‘Por el Imperio hacia Dios’, la recordeu? Bé, el joves no crec que la recordeu, afortunadament. Però els que ja tenim una edat i pentinem cap blanc, hi tant que ens en recordem.

Ells són com són, ja ho hem vist. I nosaltres, cal dir-ho, també som com som. Resulta evident. Ni millors ni pitjors. Senzillament diferents. Aquell esperit que va fer ressorgir de les seves cendres aquell Ripoll anorreant; aquell esperit en el fons, és l’essència, el tret diferencial de la nostra societat, i com estem veient, es manifesta contínuament, com per exemple, amb aquell 1 d’octubre i tot el que encara està passant; perquè passaran reis, passaran governs, passaran revolucions... el que la història ens depari passarà, però el “fet català” subsistirà, com es ve demostrant des de fa més de deu segles.

Ara que ja tenim en ple funcionament el 132è President de la Generalitat espero, confio, que la maquinaria governamental es posarà en marxa i, sense oblidar les grans decisions que són l’esperança de molts ciutadans, doncs sense oblidar-les, dedicarà principalment la seva atenció a la política ‘menuda’, a les coses bàsiques que ens afecten a la immensa majoria dels ciutadans del nostre país perquè, si bé és cert que volem arribar a Ítaca, per aconseguir-ho, primer, hem de tenir el viatge perfectament planificat i hem d’haver acumulat recursos per a poder fer el camí amb el mínim de privacions possibles. Si el nostre bagatge tan sols és il·lusió i entusiasme, lamentablement repetirem algun desencís que ja coneixem. Però bé, siguem positius. Avui, dijous, dia 27 de maig, una part important dels ciutadans de Ripoll, ens aplegarem en torn de la nostra Estàtua de la Llibertat. Hi hauran parlaments, ofrenes florals, i galejada dels nostres trabucaires. I tot això ho farem en homenatge i record de tots els que han lluitat i encara lluiten per les nostres llibertats i els nostres drets; és clar que sí que ho farem. Però per damunt de tot ho hem de fer pensant en el futur. Pensant en com volem que sigui el nostre país, la nostra societat, aquella que deixarem en herència els nostres fills. Aquest ha de ser el sentit profund d’aquesta commemoració. 

Potser és escaient recordar el poema del canonge Jaume Collell, de 1888, que amb el seu català sense normalitzar encara, ens deia.

No captem lo dret de viure

dret que no’s compra ni’s ven;

poble que mereix ser lliure,

si no li donan, s’ho pren.

Crec que avui, és un dia apropiat per a tenir-los presents, aquests versos. Bona Diada a tots.