“El lideratge no existeix”. Aquesta és la frase que sempre utilitzo per obrir les meves classes després que els alumnes sovint opinin que el lideratge és el factor més determinant pel canvi. Un recurs amb voluntat provocadora, òbviament, però també de gran utilitat.

És a partir d’aquí que desenvolupo hores de sessió girant entorn a una única premissa: el lideratge no és un atribut personal, sinó la concentració d’una necessitat dins una comunitat. 

El nou govern n’és un exemple. Se l’ha titllat de tecnòcrata. S’ha dit que no el sustenta cap gran projecte compartit. Es parla d’una unió de conveniència i de falta d’un lideratge polític fort. Jo crec que no és més que el reflex d’un poble.

Catalunya és, ha estat i serà sempre un poble dividit

Catalunya és, ha estat i serà sempre un poble dividit. Aquesta creu és també la nostra principal virtut. Això és el que ens diferencia de Madrid i el que impedeix que un sol líder concentri el poder. Podem mirar-nos-ho amb resignació pensant que amb Pujol es vivia millor o podem construir la nostra fortalesa en la diversitat. Jo dic que aquesta diferenciació és precisament el què ha faltat en el procés d’independència. Hem volgut crear estructures d’Estat i relacions internacionals sense que, des de dins, entenguem quin és el model que ens diferencia d’Espanya. En el nou cicle electoral, el Partit Popular tornarà concentrar el vot acompanyat de l’auge de VOX. Catalunya té una oportunitat. 

Oportunitat de què? De construir un marc on tot Europa i el món identifiqui la diferència entre el model elitista de Madrid i el model meritocràtic de Catalunya. 

I com es fa? Abandonant la política dels simbolismes i abordant debats que poden tenir una mirada sectorialitzada, però que tenen capacitat transformadora. 

Vol dir això que tornem al multiculturalisme bonista, paternalista, participatiu i multilateralista dels anys 90? No, vol dir que cal trobar el punt d’encontre entre la política pragmàtica i la ideològica. Avui la gent demana algú que mani. Jo dic que sigui la tècnica abans que els populismes.

Tecnocràcia, doncs? Sí, però amb algú que marqui el rumb i no caigui en distraccions. Davant de qualsevol debat públic que sorgeixi, la ciència ha de respondre amb arguments. 

I el Govern què hi pinta aquí? En aquest context, el principal rol del Govern ha de ser preguntar-nos a la ciutadania si cada debat que sorgeixi ens diferencia o no del model Madrid i de si és capaç o no d’atraure la mirada de l’economia d’arreu. Ha de ser un fre actiu i vigorós dels debats estèrils. Ha de ser capaç que proposar nous debats que no reforcin les clàssiques fronteres entre dreta i esquerra perquè la sola existència d’aquest debat impedeix el progrés.

Anem a l’exemple. El debat de ‘Les Segadores’ ens porta enlloc? Certament, la capacitat de transcendir el tradicionalisme rígid i aportar un accent més ‘feminista’ a les institucions és un factor que ens pot diferenciar del model espanyol. No obstant, això no servirà de res si després el Govern no s’atreveixi a anar més enllà i aplicar polítiques tangibles. Que elimini l’identitat de gènere en tots els serveis on no calgui discriminacions positives, que converteixi Barcelona en un hub d’empreses inclusives o que faci una aposta ferma per acabar amb l’economia submergida femenina. Només amb polítiques que despertin animadversió es marcarà perfil propi. La tecnocràcia també pot ser molt atrevida si es vol.