Fa massa anys que estem veient com els nacionalismes català i espanyol estan aflorant apassionadament, carregats de fantasies idíl·liques i emocionals que, tot afalagant als seus respectius seguidors, retroalimenten l’altre adversari. Per als catalans, ‘Espanya ens roba’ i per als espanyols, ‘Cataluña nos roba’. Els extremistes de cada bàndol creuen que, ‘cuando peor, mejor’ perquè, així, podrien vèncer l’adversari. Quan en segles passats els dos nacionalismes s’han enfrontat violentament, sempre hi ha hagut molta sang.

La moció de censura al Govern del PP del 2018 que, amb el recolzament dels partits d’esquerres i nacionalistes catalans, bascs i canari, es va poder enderrocar al Partit Popular del Govern de l’Estat, va obrir un horitzó molt més assenyat, participatiu i federalista, amb la possibilitat de la formació d’una ‘mesa de diàleg’ entre l’Estat i la Generalitat que, malauradament, entre la pandèmia de la COVID-19 d’una banda i les desavinences internes entre ERC i JxCat per l’altra, s’ha vist retardada la seva utilitat fins avui.

L’Espanya postfranquista ha d’actualitzar la seva Constitució amb els valors europeus dels estats federals, plurinacionals i democràtics

El Govern de la Generalitat sortit de les últimes eleccions esgrimeix que disposa, per governar, del 52% dels vots, quan en realitat és del 48% que sumen ERC, JxCat i la CUP. Ells afegeixen els vots del PxCat que no va treure cap diputat. D’altra banda, l’abstenció els va fer perdre més de 50.000 vots dels que havien obtingut en anteriors eleccions, el que ha significat que els vots dels partits que governen a la Generalitat no arriben al 25% del cens electoral. Amb aquest percentatge no es pot anar dient que es defensa tot Catalunya, quan un 75% es deixa sense el dret a ‘no’ decidir.

El Sant Pare Joan XXIII deia sobre el dret a l’autodeterminació, que els que hi tenen el dret justificat, són els habitants de les colònies mancades dels més elementals drets humans i tractats com a súbdits per potències estrangeres. En un estat democràtic, integrat dins la Unió Europea és totalment absurd voler obligar a escollir entre un estat i una altre, entre una identitat i una altre, quan la majoria dels humans ens sentim de variades identitats. Per sort, sembla que, tant el nou Govern de la Generalitat, com els partits d’esquerres del Parlament, volen reprendre la mesa del diàleg que tenien encallada.

L’Espanya postfranquista ha d’actualitzar la seva Constitució amb els valors europeus dels estats federals, plurinacionals i democràtics, per tal de que les diverses nacionalitats espanyoles se sentin ben reconegudes i puguin participar amb justícia i equitat en la governança de l’Espanya plurinacional, fent que l’actual Senat, tan poc utilitzat des de la seva creació, esdevingui la cambra territorial on es pactin les decisions econòmiques, territorials i socials de l’Estat, que afectin a les comunitats autònomes.

Caldrà actuar amb molt de seny per aconseguir un referèndum pactat que eixampli al màxim les bases del catalanisme polític i, a la vegada, amb bona concordança amb el govern de coalició de l’Estat, s’eviti que una actitud poc responsable de la part catalana, retroalimentant el nacionalisme excloent espanyol, acabés aconseguint que governin l’Estat el PP i VOX.