Escriure articles d’opinió ens obliga a reflexionar i a despullar-nos. Els que s’escriuen sols i més fàcilment són aquells en què compartim les nostres idees. Després venen aquells més reflexius, on casem les idees amb la nostra realitat; amb allò que vivim, on ho vivim i com ho vivim. Al vèrtex, hi ha aquells articles en què compartim el que sentim, allò que portem dins. He reflexionat molt sobre la necessitat i conveniència d’escriure aquest article i han guanyat les ganes d’agrair i de fer-ho, a més, públicament.
El passat mes d’octubre em van diagnosticar esclerosi múltiple. Aquest diumenge dia 30 de maig se n’ha commemorat el Dia Mundial. Estant totalment sola per culpa de la situació de pandèmia en una habitació del Trueta, em van informar que en la ressonància magnètica que m’havien fet unes hores abans hi havien detectat més de 30 lesions a la mielina que recobreix el sistema nerviós central. El brot que acabava de patir m’ha deixat afectada la mobilitat, la força i la motricitat fina, però pel nombre de lesions trobades, feia temps que el mal ja feia feina silenciosament.

Encara ara, gairebé vuit mesos després, em costa parlar-ne sense emocionar-me

El cop va ser dur, no ho negaré. Tampoc negaré que encara ara, gairebé vuit mesos després, em costa parlar-ne sense emocionar-me (cal dir que, a bleda assoleiada, hi ha poca gent que em guanyi). Però no em vull estar de dir que en aquest mesos he vist el millor de tots aquells amb qui n’he parlat; he vist les ganes d’ajudar, d’animar, de proposar, d’acompanyar... N’hi ha un quants amb qui vull ser especialment agraïda. Us ho heu guanyat.

En primer lloc, a dalt de tot i com no podia ser menys, vull donar les gràcies als meus familiars i amics: la família que et ve donada i la que esculls. Als pares, per ser-hi des del minut 1, cada dia; per saber detectar el cop de mà quan cal i acompanyar en silenci quan ho necessito. A en Iago, per la increïble capacitat d’estima, de comprensió, de resiliència i d’empatia que caben en només cinc anys. I a en Jordi, per ser el millor company que podia desitjar en aquests moments. Quan el cor us diu que aquesta és la persona, us ho diu per alguna cosa... No us puc anomenar a tots; la resta, ja sabeu qui sou.

En segon lloc, a l’Escola Vedruna Ripoll i a l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses per fer-m’ho tot tan fàcil. Inclusius i diversos avant la lettre. Sentir-me útil i valorada professionalment i veure com superiors, companys, alumnes i usuaris es conjuguen per ajudar-me a superar les dificultats, és de les millors coses que m’han passat a la vida.
En tercer lloc, vull donar un agraïment a la sanitat pública d’aquest país; als Drs. Corominas i Cracan i a l’equip d’infermeria de l’Hospital de Campdevànol, que tan bé em van atendre en les primeres hores del brot de l’octubre; a l’equip de neurologia de l’Hospital Josep Trueta, pel seu rigor i professionalitat, però també pel seu tracte humà tan proper; finalment, a l’equip de la Unitat de Neuroimmunologia i Esclerosi Múltiple de la província de Girona, a qui personificaré en la Pepi, la Marina, en Miqui i el Dr. Álvarez, grans professionals i millors persones.