Ara que a casa nostra estem gaudint d’uns dies de pausa política (esperar que duri tota la legislatura és un xic d’ingenu), quan per fi podem respirar alleujats per la treva que ens estan regalant els partits independentistes havent conformat el govern que exigia el resultat de les eleccions al Parlament, crec que potser és l’hora escaient per aprofitar el recés, mirar l’entorn i fixar-se en els damnificats polítics, en els altres, en els que han quedat malmesos, en fora de joc, bloquejada la capacitat de protagonisme.

En concret, vull fixar l’objectiu sobre els que no havent pogut governar ara, tampoc crec que ho facin en les dècades immediates. M’ha vingut aquesta idea després d’escoltar el plany amarg d’un tertulià, afí al PSC, que després de retreure amb molt d’èmfasi que ells eren el partit majoritari, maleïa el seguit de circumstàncies polítiques i socials que els impedien formar govern. I és clar, restava convençut que l’anormalitat era del país, de la seva estructura política, social…

Si el PSC no ha pogut formar govern, ras i curt, és perquè ha deixat de ser un partit amb prioritats catalanes

Em va saber greu que en aquella tertúlia, ningú el rebatés de manera contundent. Que ningú li fes avinent que si el PSC no ha pogut formar govern, ras i curt, és perquè ha deixat de ser un partit amb prioritats catalanes. O és que a hores d’ara queda gaire res del partit dels Maragall, de la Geli, d’en Castells, de la Tura, d’en Joan Ignasi Elena... de gairebé cap de les figures cabdals que van donar cos als dos governs tripartits d’esquerres?

Un partit que aleshores pensava i actuava en clau majoritàriament catalana, que semblava avantposar, o com a mínim confrontar, prioritats amb el país veí. Què en queda de la vessant catalanista del PSC? La seva obediència i servitud actual als interessos generals del PSOE, i d’Espanya, l’han convertit en un partit amorf, amb engranatges que aquí remen a la contra, en una versió simple, un punt més amable això sí, que els maldestres i corrosius personatges de Ciudadanos, als qui ha pispat els votants.

Honestament, algun partit català que tingui com a prioritat el nostre país, pot formar govern amb el PSC? Certament els partits d’obediència catalana saben prou bé que els votants no els ho perdonaríem. Uns partits que, segons el meu entendre, representen amb escreix el nucli més viu de la societat catalana, enfront un PSC que s’ha quedat fent companyia als descol·locats del 78, a la dreta extrema i l’extrema dreta, amb els quals no sumen i que desitjo que tampoc vulguin sumar. Per tant, ja s’hi poden posar fulles, lamentar-se, el futur que els espera és simple: continuar guanyant vots i escons per Ferraz. De governar Catalunya val més que se n’oblidin, ja que la seva deriva cap a la servitud incondicional a les teòriques esquerres españoles, cada dia que passa la veig més letal i irreversible. Aquesta ha estat la seva decisió. Estudiada... o simple incapacitat d’uns jerarques tronats comandant un partit enrancit? No ho sé. Això sí, tots ells ben amorrats a la menjadora.