Fa uns quants diumenges a la vinyeta que setmanalment publica en Jordi Labanda a La Vanguardia, es veia una parella que una li deia a l’altra: ‘M’agradaria defensar-te a Twitter, però ja saps que soc més d’odiar’. I la setmana passada, en un programa de TV3, una persona explicava que de petita havia patit assetjament escolar, i s’alegrava del fet que en aquell moment no hi hagués xarxes, i en arribar a casa pogués descansar.

Les xarxes, sigui quina sigui l’aplicació que s’utilitzi, s’han convertit en un altre mitjà de comunicació, però lamentablement l’anonimat que proporcionen, a vegades, massa vegades, les han convertit en un nou mitjà d’assetjament.

Desferma una competició per veure qui la diu més grossa, més punyent, més insultant, més inhumana

L’assetjament a través de les noves tecnologies o cyberbullying és un nou escenari per insultar, amenaçar, difondre rumors, publicar qualsevol contingut o imatge ofensiva amb relació a la víctima. Suposa un nou clima d’intimidació, que ens acompanyarà les 24 hores del dia. I desferma una competició per veure qui la diu més grossa, més punyent, més insultant, més inhumana.

Qualsevol es pot amagar darrere de la pantalla mentre bombardeja els altres, tot sentint-se poderós i enginyós, emparat per l’anonimat que disposa.

D’altra part, les noves funcions que s’esborren a les 24 hores després de la seva publicació donen una nova magnitud. És fàcil, és ràpid i es pot dur a terme sense el coneixement de la víctima o de tercers. Es pot penjar qualsevol afirmació, amb la intenció que es faci viral, i que passat el termini indicat desaparegui, donant, o creient que dona total impunitat a qui l’ha penjat. Sense pensar en les conseqüències que pot tenir aquest acte.

Totes les eines que tenim al nostre abast ens han de facilitar les nostres tasques, fer més fluida i ràpida la comunicació, però potser cal que reflexionem sobre la finalitat que els hi volem donar. Volem una comunitat més inclusiva o som més d’odiar?