Quan decidirem els pares tenir temps per poder compartir-los amb els nostres fills? Quan totes les dones obtindran el mateix sou que els homes per un treball igual? Quan erradicarem a l’aula l’assetjament escolar que tants adolescents pateixen? Quan abolirem les males jugades que continuen produint-se en alguns col·lectius? Quan deixarem de burxar en les vides alienes amb el pretext que fem un treball d’investigació? Quan la malvolença, el revengisme, la calumnia, la maledicència deixaran d’infectar la nostra vida social? Quan comprendrem que hem de cuidar, com deia Voltaire, el nostre jardí per encomanar els altres a conrear el seu? Quan deixarem de criticar la inoperància local quan nosaltres no aportem ni el més menut gra de sorra? 

Quan el benestar social deixarà de dependre dels estalvis de les famílies i recaurà en la gestió política adequada? Quan entendrem que sense l’ajut de tota la comunitat educativa, la labor dels mestres és una quimera? Quan ensenyarem als nostres fills a raonar, a relacionar, a contrastar, a deduir, a exercitar l’esperit crític? Quan els polítics entraran en la vida pública després d’haver exercit la seva professió, amb la finalitat de treballar durant un temps pel bé comú i després tornar de bell nou a l’objecte de la seva vocació? Quan la sanitat serà una prioritat en els pressupostos i no només un mot que emprem solemnement abans de les eleccions? 

Quan la malvolença, el revengisme, la calumnia, la maledicència deixaran d’infectar la nostra vida social?

Quan arribarem a oferir oportunitats d’oci pels adolescents que tenen aquella edat en què ja no són petits, però encara no són prou grans? Quan el sistema educatiu deixarà d’omplir el cap dels adolescents amb dades que poden trobar fàcilment a les noves tecnologies en comptes d’ajudar-los a vertebrar la seva personalitat? Quan admetrem que les falses certeses no menen enlloc i que el dubte ha de ser la primera activitat intel·lectual? Quan podrem veure habitualment a la televisió programes de teatre quan hi ha tantes companyies locals desconegudes que breguen sense que ningú els faci costat? Quan hi haurà signatures joves que col·laborin al setmanari El Ripollès? Quan minvarà el nombre de joves que pateixen l’atur i que veuen molt limitades les seves possibilitats de treballar?

Quan arribarà la tal preuada i tothora al·ludida transparència? Quan deixarem definitivament de creure en els reis? Quan arribarà una dona a ser candidata per presidir el Vaticà? Quan els més menuts deixaran de patir set o gana, quan no seran objecte d’abusos ni utilitzats en les guerres dels adults? Quan els joves ben formats al nostre país no hauran d’abandonar el sol natal per anar a treballar a països on el seu treball és molt més reconegut? Quan Europa serà quelcom més que una tirallonga de seients dins una gran sala on, suposem, hom debat? Quan establirem relacions estables, industrials, esportives, educatives amb l’altra banda dels Pirineus on hi ha gent que té moltes afinitats amb nosaltres? 

Quan ens plantejarem les opinions diferents de les nostres per poder avançar gràcies a una dialèctica profitosa? Quan admetrem que cultura i espectacle són dos conceptes diferents? Quan el cinema, i em refereixo a aquells films que deixen pòsit, s’incorporarà al sistema educatiu com a recurs immillorable? 

Quan deixaran els polítics de ser previsibles? Quan ens preocuparà descobrir els nostres límits a fi i efecte d’abordar millor el futur? Quan farem més cas al rostre que ens mira des de l’altre cantó del mirall? Quan no ens interessarà la informació amb data de caducitat incorporada? Quan ignorarem les “fake news” que pul·lulen par la xarxa i que atrauen la nostra morbositat? Quan acceptarem els nostres errors com una eina ideal per a progressar? Quan descobrirem que l’art, en les seves múltiples facetes, ens ajuda a viure? Quan podrem esborrar el mot fanatisme del diccionari? Quan s’avindran el desig i la realitat?

Continuarà...