La història dels humans ens mostra com des d’uns éssers primitius, ferotges i depredadors, on entre ells mateixos s’imposava la llei del més fort per damunt dels més dèbils, la humanitat ha anat evolucionant sectorialment entre les diferents races i religions, molt sovint enfrontades per imposar l’hegemonia dels seus líders poderosos, subjugant els vençuts i dirigint els seus súbdits amb mà de ferro. D’aquí es desenvoluparen els diferents imperis colonials que imposaven les seves normes i espoliaven les riqueses naturals del territori.

Així, en els 5 continents mundials varen existir més de 15 imperis, que dominaven, sotmetien i, fins i tot, mataven els nadius que intentaven resistir-se a l’autoritat i creences dels impostors. Això ocasionava constants guerres que exterminaven als humans, fins que varen arribar les dues grans guerres mundials, on va quedar clar que tots havien perdut, en haver patit l’efecte de les armes de destrucció massiva.

L’imperialisme espanyol sobre el sud i centreamèrica, Cuba i Filipines, va permetre enriquir un regnat espanyol eminentment rural i latifundista de manera feudal, a través de comtats i marquesats, centralitzant la seva capitalitat en la “Villa y Corte de Madrid”. El seu mal govern reial feu aflorar la Segona República Espanyola el 14 d’abril de 1931 fins que, al final de la guerra civil el 1939, Franco instaurà la Dictadura.

Quaranta-tres anys després d’un pacte constitucional acordat al cap tres anys de la mort al llit del dictador, ja va essent hora d’actualitzar-lo

Fou l’any 1945 quan 51 països es varen comprometre a mantenir la pau i la seguretat en l’àmbit internacional, tot fundant les Nacions Unides per fomentar relacions d’amistat i promoure el progrés social, la millora del nivell de vida i els drets humans, evitant així la violència. La seva evolució va permetre acordar la Unió Europea, actualment formada per 27 països, entre els quals hi ha Espanya. Els principis generals de la UE es basen en els drets humans i la democràcia parlamentària, fent seus els principis del federalisme: la lleialtat i la col·laboració entre els seus estats membres.

En Franco, vencedor de la guerra i després de 40 anys de dictadura centralista de la “España: una, grande y libre” va intentar deixar una monarquia amb el “todo atado y bien atado”, però els partits polítics, l’any 1978,  amb la pressió dels països europeus i del món occidental, varen aconseguir pactar una Constitució Espanyola per començar de nou i sense mirar endarrere, per poder oblidar els odis i rancúnies entre germans produïdes per la Guerra Civil i la repressió franquista.

Quaranta-tres anys després d’un pacte constitucional acordat al cap tres anys de la mort al llit del dictador, ja va essent hora d’actualitzar-lo, a fi d’incorporar la col·laboració i lleialtat federalista que pugui assumir els valors lliberals i democràtics de la Unió Europea, fugint dels nacionalismes radicals, tant d’espanyols com catalans i bascos, per avançar a través del diàleg i la concòrdia vers l’Espanya plurinacional, totalment reconeguda, tant a Europa, com al món, per la seva qualitat democràtica real.