Des de fa unes setmanes, amagat sota les notícies de la COVID-19, així com aquell que no ho vol, es va parlant (el govern d’Espanya, ha deixat relliscar) notícies referents a com es modificarà el sistema de jubilació i de les pensions que se’n deriven.

Dues coses m’han cridat poderosament l’atenció en aquest tema, la veritat és que cap d’elles m’afecta, ni m’afectarà a mi en cap sentit, però a tot el jovent i els no tan joves d’avui, sí que els afectarà i molt; per contra, en el meu entorn social, no he sentit cap comentari al respecte. Perdoneu el meu atreviment. He sentit a parlar més de “Canet Rock 21” que no pas del que us vull comentar. També podria passar que qui està “fora d’òrbita” fos jo però...

M’explicaré. El “nostre” govern de Madrid està preparant un projecte de llei (jo diria que ja el té a punt, i que els mesos d’estiu són perfectes per aprovar-ho sense fer gaire “soroll” mediàtic), com deia, Projecte de Llei de Reforma de la Seguretat Social. Títol “innocent” que comporta la modificació de tot el que fa referència a l’edat de jubilació, a les condicions que cal complir, i al mateix import de les pensions resultants. GAIREBÉ RES!!!

Si fa o no fa com quan ens varen apujar el rebut de llum. TOTS CAP A CANET ROCK!!

Com és fàcil de suposar el tema és complicat. I estic d’acord amb el fet que cal ajustar tot aquest sistema. És cert, tan sols una breu pinzellada per justificar la meva opinió.
Acabaven d’estrenar l’Imperi Alemany (1871) amb en Guillem I, al capdavant, i Otto von Bismarck com a Canceller (primer ministre). Calia donar arguments a la ciutadania per guanyar la seva voluntat vers el nou sistema polític. Amb aquest propòsit un canceller capitalista i imperialista, en poc temps va posar un marxa tres mesures absolutament socialitzants. Vegem. En 1883, dotze anys després de la unificació de l’imperi, va crear l’assegurança de malaltia, el que avui és la nostra Seguretat Social; l’any 1884, l’assegurança d’accidents. I el 1889, la jubilació a 70 anys. Amb tot el respecte, era un revolucionari. En aquells moments tot això era com obrir les portes del cel en els més humils. És cert. Però hi ha havia una “certa trampa”. Ara ens pot semblar un disbarat, però penseu que en aquell temps era així. L’esperança de vida mitjana dels alemanys (una població una mica per sobre dels 40 milions de persones) era de MENYS DE 40 ANYS! És cert, hi havia una “certa trampa”. Però així i tot, va ser un avanç social inimaginable. Pocs anys després, cap allà el 1909, l’edat de jubilació es va reduir a seixanta-cinc anys. I podem dir que així s’ha mantingut fins ara.

A l’estat espanyol, no va ser fins al 1900 que neix la nostra Seguretat Social, amb unes prestacions molt limitades. No serà fins al 1919 que no s’implanta la jubilació. En aquests moments la població de l’estat espanyol era de 21 milions de persones i la seva esperança de vida era de poc més de 41 anys.

Com és fàcil de comprovar, les nostres dades han variat extraordinàriament, i en sentit positiu. Ara som més de 47 milions d’ànimes, amb una esperança de vida de més de setanta-nou anys. No cal ser un especialista en matemàtiques ni tampoc en economia, per veure que cal ajustar el sistema. Estem d’acord. Però, ATENCIÓ AL QUE ENS PROPOSEN!!
• Jubilació els 67 anys
• Cotització 38 anys i sis mesos.

Hi ha altres condicions, però amb aquestes dues, molts, moltíssims dels nostres joves d’avui quedaran fora de la cobertura del 100% i passaran a tenir una pensió mínima que, avui per entendre’ns, seria un SOVI. I no veig cap “moguda”, ni cap manifestació... RES. Si fa o no fa com quan ens varen apujar el rebut de llum. TOTS CAP A CANET ROCK!!

La veritat estic en una etapa de la vida que, tot això, a mi ja no m’afecta; però em fa mal el cor quan veig cap on va la nostra societat, la dels nostres fills i els nostres nets... i tot segueix igual, i ningú mou “fitxa”.

Sincerament, crec que el poble hi és, ho veu i ho pateix en silenci; per això dos milions tres-cents mil catalans vàrem anar a votar aquell 1 d’octubre, però a tots nosaltres ens cal un guia, un líder, algú que canalitzi, que condueixi tot aquesta riuada de gent valenta que va manifestar la seva voluntat de lluitar per un futur millor.... Però no el veig, no sé veure’l aquest líder, aquest guia. I si jo tingués raó em fa molta por el futur que ens espera. És d’aquells dies que seria feliç d’estar equivocat. O així m’ho sembla.