El passat diumenge, amb altres companys, vam fer una travessa pels límits de la comarca tot resseguint les crestes frontereres que ens uneixen amb la Catalunya del Nord. Una sortida que té una certa exigència. Que no solíem trobar massa transitada.

Contra els incívics, crec que cal actuar sense massa consideracions

Aquest dia no va ser així. Només d’arribar a Vallter vam copsar que, malgrat la previsió de possible mal temps, ni de tros caminaríem sols. I tant que no! Tot el matí vam veure i ens vam trobar amb grups de gent per totes les carenes, en qualsevol direcció, la qual cosa ens va fer avinent que érem davant l’anunci d’unes setmanes que els ripollesos rebrem un munt de visitants, sigui per les limitacions viatgeres forçades per la pandèmia, que va colpejant a batzegades, o per la redescoberta de paisatges de proximitat... En fi, segur que la nostra geografia, tan llaminera, ens regalarà un estiu d’allò més concorregut. Això, que aporta diverses menes de riquesa, em genera inquietud. Certament, estem avisats que si no volem prendre mal, cal que la gent amb més responsabilitat sobre el territori estigui a l’aguait envers la previsible allau de visitants.

Crec que és bàsic informar. I bé. Tant dels riscos inherents a l’alta muntanya, com de les infinites facilitats i coixins de seguretat que ens proporcionen els telèfons mòbils, sigui per baixar-se rutes o per estar sempre informat d’en quin lloc ens trobem. I si cal, emprendre la retirada, que sovint és la decisió més encertada. Cal informar que arreu no hi ha cobertura del 112. I que la muntanya a vegades té mal geni. Molt mal geni. Crec que també caldria fer campanya per fer avinent que al Ripollès es pot fer molt més que trepitjar el rocam de les crestes o resseguir els idíl·lics paisatges de les capçaleres del Ter i el Freser. Els que trepitgem sovint el país, ens dol que no s’informi –a tall d’exemple- de les fagedes excepcionals que engalanen el vessant est de la comarca, que agraït pot ser passejar per les bagues de Masats, per l’empriu del Burbau (propietat del municipi de Ripoll), fer la travessa sense parangó entre el Barretó i el pla de Marenyol... Marcs excepcionals, escenaris d’excepció que enriu-te’n tu de la Fageda d’en Jordà.

Alhora cal que tinguem prou clar que molts visitants no saben, ni volen, estimar el país i el paisatge. Crec que cal actuar amb contundència contra els energúmens que s’endinsen i malmeten -sigui a peu o motoritzats- propietats privades que la nostra gent malda per tenir endreçades. Massa vegades ens toparem amb individus que són capaços d’anar carregats com rucs cap a un indret determinat, però que després els manca consciència d’endur-se les deixalles generades, la mínima part del que han traginat en el camí d’anada. Em refereixo també a aquells que, enfilats en vehicles motoritzats, malmeten camins i pistes alterant les remors pròpies de la natura. I que dir dels que deixen els vehicles a qualsevol lloc, en molts casos barrant l’accés a eines agrícoles o el pas del bestiar?

Certament és d’agrair que ens visiti gent que s’estimi el país, que de retruc generen riquesa. Però contra els incívics, crec que cal actuar sense massa consideracions. És obligació de les autoritats, i de tots nosaltres, protegir el nostre entorn d’excepció, no estalviar en mesures que puguin semblar dràstiques. Tanmateix, resto convençut que els que no mostren respecte pel país, per la natura, el millor que ens pot passar és que no vinguin. O que no tornin més.