Veure dues persones del mateix sexe agafades de la mà en espais públics i privats o conèixer realitats de persones que canvien de sexe o que en tenen la intenció, senzillament perquè el sexe amb el qual han nascut no es correspon amb el que realment s’identifiquen, són situacions habituals que de per si haurien de ser normals.

Cada cop és més comú que al nostre entorn hi reconeguem i ens hi mostrem persones que formem part del col·lectiu LGBTIQ+. El col·lectiu de persones lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, intersexuals, queer o bé qualsevol persona amb un altre tipus d’orientació sexual o d’identitat de gènere. Una aparent normalitat que ha avançat en positiu a ull d’una gran part de la societat, però que malauradament se’n tornen a accentuar les accions repressives i de menysteniment. Els atacs LGBTI-fòbics són massa freqüents i la gota que ha fet vessar el got ha estat el vergonyós assassinat d’en Samuel, un jove gallec de 24 anys, a qui van matar senzillament per ser gai.

A Catalunya, des de l’inici de l’any 2021, s’han detectat més de 115 agressions a persones del col·lectiu LGBTIQ+. Una dada que tan sols és la punta de l’iceberg d’una xacra invisibilitzada i que es veu accentuada per les contínues manifestacions de partits de dreta i ultradreta. Un fet preocupant i en augment arreu d’Europa.

L’homofòbia i el masclisme són terrorisme social i ni la societat ni la justícia els hi hem de tenir cap complicitat i molt menys permetre’n la normalització

La legalització del matrimoni homosexual l’any 2005 a l’estat espanyol, que va permetre l’adopció per a persones del mateix sexe, fou un punt d’inflexió per a un col·lectiu altament marginat i maltractat. En aquell moment s’establien les bases per la normalitat familiar de milions de persones. Al seu torn, la Generalitat de Catalunya ha anat desplegant la xarxa d’oficines SAI (Servei d’Atenció Integral a la diversitat afectivosexual i de gènere) arreu del territori per acompanyar als ens municipals amb la defensa dels drets del col·lectiu, també al Ripollès i gràcies a la pionera Llei 11/2014 per a garantir els drets LGBTI i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia aprovada per al Parlament de Catalunya. I s’ha creat, a la legislatura que comença a caminar, la Direcció General de polítiques LGBTI+ dins la Conselleria d’Igualtats i Feminisme. Tota una declaració d’intencions de defensa, protecció i plena normalització.

Al seu torn, partits com Esquerra Republicana de Catalunya han estat des del primer moment, amb els col·lectius respectius reclamant una llei trans. Fet que va cristal·litzar amb el registre d’una primera proposta de llei al congrés dels diputats que poc té a veure amb l’avantprojecte, totalment insuficient, que va aprovar fa pocs dies el govern espanyol. Caldrà treballar i unir esforços polítics per millorar-lo i que no deixi fora a menors i a persones no-binàries i migrades.

Les persones trans són una part del col·lectiu que ha patit i pateix més repressió, que és més incomprès i que ha estat més invisibilitat per la societat i, per això, requereix una important i urgent protecció. Caldrà veure com s’acaba articulant la llei a fi d’esdevenir un veritable i ferm pas de futur.

És considerable la feina que han fet les institucions supramunicipals i és molta la feina que queda per fer. També a les administracions locals pel que fa a l’aprovació de protocols i plans comarcals LGBTI, com el creat al Ripollès l’any 2020; a la creació consciència - on la comunitat educativa cada cop s’implica amb una major sensibilitat -; i en la col·laboració amb la difusió de la realitat afectiva i el treball amb les famílies LGBTIQ+.

Tanmateix, la doble velocitat és evident. Una gran part de les institucions i de la societat han pres consciència de la realitat sexual i afectiva, però els homòfobs continuen existent i les declaracions de determinats partits polítics els envalenteixen i ningú pot ser còmplice d’aquesta realitat. L’homofòbia i el masclisme són terrorisme social i ni la societat ni la justícia els hi hem de tenir cap complicitat i molt menys permetre’n la normalització. A en Samuel el van matar amb el crit de “maricón”, tal com l’extrema dreta feia als anys 30. Un exemple en fou l’assassinat de Federico Garcia Lorca. Tolerància zero amb aquells que atempten contra els drets socials bàsics. Siguin per raó de sexe, afectivitat sexual o per motius polítics.