Ara està de moda la bicicleta de carretera, abans en dèiem de carreres, i genets equipadíssims recorren collades i rectes amb gepeesses i apps de control de calories, quilòmetres, velocitat i desnivell amb una ànsia que no coneix res de la minúscula botiga de Can Ballivallè a tocar del Freser que havia presidit molts dels somnis d’adolescents en una altra època en què bicicleta s’escrivia al Ripollès amb ‘e’ d’Eddy Merckx i be de Ballivallè.

Llavors passa un ciclista, aerodinàmic, esforçat, simètric, veloç i llisca per l’atmosfera idèntica però diferent

Cicles, duplicitats, llandes al cel, draps, l’ànsia de la velocitat que s’arrapava a les parets, hi jeia cauta, persistent.

El Freser monolític, martinets al matí, ànsies d’aram, cops profunds, a l’ànima, la repetició incessant, hivern rere hivern, etern.

La Nacional 152 revoltada, bidireccional, feixuga, atapeïda i lenta, que ara reviu als ràfecs, a les voreres, a les llambordes, a l’asfalt, negra, oblidada.

Gasolina i SAE40, automòbils estèrils, camions amb xofers, dièsel i pell, fum i fressa, el riu, la fressa del riu, inacabable.

Una Orbea, verda, àgil, veloç, penjada al cel de les llandes, l’Eddy Merckx a les cames, l’ànsia de collades, Tosses, Coll d’Ares, la Trona d’en Poblet, Ballivallè, la fressa del Freser, impertorbables.

Els Salesians i la nit, Nacional 152 avall, els deures a la maleta, per demà, el berenar a mig acabar, per avui, els martinets de tarda, les fulles de la tardor, incomptables, la nit, la negra nit de la mitja tarda trista, el riu, la resclosa, la riuada, la tardor, com de plom, pesant, molt pesant.

Càmeres punxades, pneumàtics esparracats, pinyons sense dents, plats sense cercles, cadenes esgotades, malmeses, negres d’asfalt, suor i esforç, el riu, la fressa del riu, com remor o mort, perpètues.

Estius, les tempestes d’estiu, oloroses i fugisseres, la terra primordial, els cucs al fang, les cames cansades, els amics d’antany i els gripaus als joncs del canal, laminar, aquàtic, llis.

Ara, llampecs llunyans, trons altius, remots, desolats records pengen de les parets esllanguides, i el riu ja no remoreja amoretes de nit ni acull, ni cartes ni fotografies, ni d’amor ni de desamor, passa silent en brogit, a prop, molt a prop, plàcid o irat.

Solituds al cel, tel·lúriques i estel·lars, malsons de núvol, urbana geometria residual, estranya, imperfeta, inútil, somnis sobrers delineats sense traça.

Llavors passa un ciclista, aerodinàmic, esforçat, simètric, veloç i llisca per l’atmosfera idèntica però diferent, els aliatges estranys són aliens a la ruta antiga i el revolt amable, passa, estrany, no sap, no coneix, no sent res del passat que a les parets, al revolt, a la vorera solitària, el contemplen, com jo.

L’iPhone capta dotze megapíxels de passat, irrepetible, irrellevant, inexistent, inexplicable, però meu, però nostre.

Rock me mama.