Quan va començar la pandèmia ressonava la idea que d’aquesta en sortiríem «millors» per diferents motius: havíem après la fragilitat i la importància de no alterar els equilibris ni metabolismes de la natura; havíem après com són d’importants els serveis públics sociosanitaris; vam entendre que l’essencial per a la reproducció de la vida gira entorn l’alimentació, l’habitatge, el treball reproductiu i els serveis de llum, aigua i gas; vam aprendre la necessitat de tenir un model productiu capaç d’aturar-se per fer prevaldre la salut de les persones; se’ns va fer evident la fragilitat d’una economia -i l’impacte negatiu que té sobre les persones- que no respon a les necessitats de la comunitat i que està al servei del lucre i el benefici privat. Semblava també, que obríem als ulls a unes desigualtats cada cop més grans entre aquells que controlen els mitjans de producció, els lobbys empresarials i les elits econòmiques cada cop més riques i unes classes populars cada cop més pobres, desposseïdes, fràgils i excloses. I dic semblava perquè la sensació és que tot va quedar en un miratge. I avui, quan els ferms defensors d’aquest model depredador ens diuen que tot anirà bé si seguim fent exactament el mateix que ens ha portat fins al desastre, el miratge es desfà i acceptem i aplaudim les velles receptes econòmiques i polítiques que ens empenyen cada cop més i més ràpid al col·lapse mediambiental i humà.

Un bon exemple de tot plagat és la delirant proposta d’uns JJOO Hivern Barcelona-Pirineu, i més acotat al Ripollès, el projecte de Bike-Park Resort. Dos projectes als antípodes de caminar cap a una direcció oposada al precipici. Es vesteixin com es vesteixin, utilitzin la retòrica que vulguin els seus defensors, ni són sostenibles, ni mediambientalment justos, ni aporten riquesa a la població afectada. Ans al contrari: aguditzaran uns ecosistemes cada cop més fràgils i pobres; ompliran el territori d’infraestructures amb data de caducitat i inútils en pocs anys; fomentaran el turisme internacional massiu amb l’impacte negatiu sobre la Terra a causa de les emissions de CO₂; faran impossible la vida pagesa i camperola en el territori i els seus voltants; provocaran un encariment de l’habitatge fruit de l’especulació pensada pel turisme i les segones residències; ens condemnaran a feines temporals i precàries com a única opció de subsistència; augmentaran el col·lapse dels serveis sanitaris que ja avui no poden atendre la població que viu al territori i forçaran el tancament de patits negocis botiguers i d’hostaleria en benefici a grans cadenes i marques d’aquest sector. El què sembla atractiu a primera vista, no és més que pa per avui però gana per demà. Ens volen vendre gat per llebre, i les justificacions només es poden entendre des del cinisme, la hipocresia o la ignorància, o de totes tres alhora. Reconèixer la crisi climàtica existent i defensar aquests projectes no és compatible. Un món rural on viure i el model turístic de masses tampoc. O tenim un territori actiu o ens convertim en un parc temàtic i d’esbarjo per a turistes. Les dues coses no poden ser.

Nosaltres tenim clar que volem un món rural, com és el Ripollès i el conjunt del Pirineu i Prepirineu, on es pugui viure i viure dignament. També sabem que és possible i sabem com fer-ho. El problema doncs, no és que no hi hagi alternativa, sinó que no hi ha voluntat de fer-ho diferent perquè això implica trencar d’arrel amb les polítiques neoliberals i confrontar a una minoria propietària dels negocis i les infraestructures lligades als projectes que condemnen a la terra i a les persones a la misèria.

El problema doncs, no és que no hi hagi alternativa, sinó que no hi ha voluntat de fer-ho diferent

Imaginem, per exemple, si tot el que es vol invertir en temps i diners per uns JJOO Hivern o un Bike Park s’invertís en polítiques per garantir l’accés a l’habitatge. O a disposició finques per iniciar projectes agroramaders i de gestió forestal. També en recuperar serveis de titularitat, gestió i provisió pública sanitaris, energètics, educatius o de transport i augmentant-ne les plantilles amb feines fixes i sous dignes. El gremi de botiguers i hostalers que no depengués del turisme massiu sinó del consum propi de la gent que viu en el territori. Només amb aquestes propostes, fixaríem i augmentaríem la població de les zones rurals, milloraríem els serveis comunitaris que beneficien a tota la població, protegiríem el medi ambient i l’entorn natural que ens envolta i tindríem un món rural actiu on seria realment possible viure dignament sense vendre ni la terra ni les persones als millors postors.

Tant de bo sí que hàgim après alguna cosa, i que de la crisi que estem vivint en surti la decisió col·lectiva de tornar a construir societats on viure no sigui un luxe. Toca trencar l’hegemonia cultural que ens ha guanyat el capitalisme, basada en l’individu i l’individualisme, que fa que aquests macroprojectes ens puguin semblar atractius en primera instància. Recuperar la consciència de classe per pensar-nos i organitzar-nos a través de polítiques que beneficiïn al conjunt dels individus que viuen en una comunitat, hauria de ser la raó única cap a on seguir caminant.