Sí, el procés està resultant més llarg del que a priori ens vam imaginar. Sí, és difícil. Sí, pot ser esgotador. Sí, costa trobar el què. Sí, costa trobar el qui. Sí, costa trobar el com. Sí, costa trobar el quan. Ens estressa aquesta incertesa i aquesta dificultat. Ens frustra i ens enfada. Però què hem de fer? Quina ha de ser l'actitud i la resposta a aquesta situació? Crec que bàsicament n'hi ha dues.

La primera segur que us sona: és la d'aquell que diu: "N'estic cansat, em quedo a casa, no faig res". I de fet, tothom té dret a cansar-se en una lluita, a descansar un temps i recobrar forces. Això sí, alguns (pocs, però segur que en coneixeu), a banda de no fer res, no sumen. Solen dir: "Això no és prou contundent", i no ho fan. Però alhora no tenen idees millors o no les saben traslladar, o pitjor, ni ho intenten. Només s'ho guarden per al bar, o pitjor, per al Twitter. I encara alguns són els que diuen: "Quan vagi de debò, ja hi seré".

Que vagi de debò depèn de cadascú de nosaltres, de la suma de tots plegats


I és que ara no hi va de debò? I és que ara no hi ha més de 3.000 represaliats i gent que seguim lluitant dia a dia amb aquesta situació. Mai anirà més de debò si només et quedes a casa i no fas res. A vegades penso que aquesta és l'actitud més freqüent, però crec que no. No ens espantem, només és la més cridanera i la més fàcil de veure. Que vagi de debò depèn de cadascú de nosaltres, de la suma de tots plegats.

I la segona actitud és la de la gent que potser pensa el mateix i segurament li seria més fàcil fer el mateix, però decideix sumar. Decideix no abandonar. Decideix seguir sent-hi. També estan cansats, però hi són. També pensen que és llarg, però continuen. Els sembla bé? Hi són. No els sembla tan bé? Sumen igualment perquè de mica en mica s'omple la pica i s'avança menys no fent res. I és que l'objectiu no es mereix que hi siguem sempre?

I tu? Ets dels que sumen?