Des de sempre hi ha hagut incívics. I, a més, alguns actuen amb una inconsciència que fa fàstic, valgui la redundància.

Encara recordo el soroll de les bosses de deixalles que alguns veïns llençaven al riu... se sentia de sobte un xof contundent i sorties a la finestra, però no l’enxampaves mai. Sabies de quina casa havia caigut i repassaves un a un cada veí d’aquella escala i no et semblava que n’hi hagués cap de tan porc.

En aquella època vaig aprendre dues coses: que alguns incívics porten corbata i que gairebé sempre aconsegueixen passar desapercebuts.

Quan són espectadors s’indignen, quan són protagonistes fan els ulls grossos

Avui n’hi continua havent, molts. De totes les edats. Però preocupen molt més els joves. Ells són el futur i veure com llencen a terra plàstics, llaunes, pipes i altres objectes és depriment i vergonyós.

Si són bons per fer la festa, que recullin el que han embrutit.

L’altre tema recurrent són les caques de gossos. Qui vol tenir mascotes ha de saber que defequen, ves per on. I ha de recollir els excrements de bon o mal grat. Aquí també tenim un ventall d’amos i mestresses de tota mena. He vist amos amb els cabells ben blancs com s’escaquegen de recollir-ho tot mirant a banda i banda i pensant que no els veu ningú. D’altres que argumenten que només ho recullen si és a la vorera... No hi ha excuses que valguin. No fer-ho bé és ser molt porc.

I altra vegada impotència.

Si avises o recrimines accions incíviques, gairebé sempre, reaccionen malament. Sempre he pensat que l’incivisme no va sol. Va de bracet amb la prepotència i l’egoisme. L’incivisme i l’empatia no comparteixen taula i els comensals d’una i altra no comparteixen valors.

S’han d’aplicar mesures, moltes. I sancions, també.

Però ens agradi o no, ser cívic és haver-ho vist i tastat a casa, és saber que tu ets un minúscul ésser que no pots deixar el món pitjor de com l’has trobat. De nou, la responsabilitat de cadascú. La consciència exigent de qui que ha d’estar a l’altura i guarir un planeta ja prou malalt i malmès. Però n’hi ha que tenen l’exigència cívica com un acordió que s’estreny i s’eixampla. Quan són espectadors s’indignen, quan són protagonistes fan els ulls grossos. Això, del tot, només ho pot arreglar cadascú. No hi podrà haver mai un agent cívic al darrere de cada incívic.