Vagi per endavant que no sóc perfecta i, per tant, m’aplico els meus consells molt menys del que m’agradaria. Ens prenem – se suposa- la maternitat i la paternitat com una cosa molt seriosa. Certament, ho és. Llegim llibres, compartim experiències a blogs i grups de criança i ens permetem el luxe de donar consells (a vegades, ordres) a generacions que han passat per l’experiència abans que nosaltres. Els nens, en paraules d’Eva Millet, s’han convertit en “éssers preuats, un bé escàs i símbols d’estatus”.

La cultura de la immediatesa i el ‘clickbait’ ha arribat també a la paternitat

La cultura de la immediatesa i el ‘clickbait’ ha arribat també a la paternitat. Als nens no els deixem avorrir-se i, per tant, no saben com fer-ho. Durant el curs escolar, alguns dels nostres fills porten una agenda d’extraescolars d’idiomes, esportius, música, robòtica i informàtica que ni els nostres consellers aguantarien. I, òbviament, quan arriben les vacances no saben què fer ni com entretenir-se, acostumats a una voràgine d’activitat que no els deixa temps ni per cansar-se’n.

La pandèmia no hi ha ajudat. Les hores de confinament i teletreball les hem passat com bonament hem pogut i aquelles pantalles de les que renegàvem han acabat convertides en les nostres aliades per a la supervivència. La conseqüència: aquest estiu trobem a tot arreu nens amb el nas dins la pantalla a la platja, als parcs, a la piscina i a les terrasses. Hem vist famílies senceres esmorzant, dinant o sopant mirant cadascú el seu aparell. Famílies que amb prou feines es dirigeixen la paraula per demanar-se el setrill. Tenim un problema i l’hem d’afrontar.

Nens i joves són gairebé l’excusa. Tots hem d’aixecar els ulls de Youtube, de Twitter, del correu electrònic i del Whatsapp. No ens cal saber-ho tot en el mateix moment en què passa. De fet, segurament no ens cal ni tan sols saber-ho tot. Hem de tornar a parlar, tornar a distreure’ns amb no-res, tornar a badar, tornar a contemplar els paisatges, tornar a fer el tafaner, tornar a imaginar converses veïnes i mons llunyans, tornar a explicar-nos coses, tant acudits ben ximples com preocupacions profundes; tornar, en definitiva, a trobar-li el gust a l’avorriment. L’avorriment és l’autèntica font de la creativitat, la innovació i la genialitat. Recents estudis han demostrat que les millors idees arriben quan el cervell reposa. Aprofitem el que ens queda d’estiu per posar-ho en pràctica. La relació amb els nostres nens i amb nosaltres mateixos s’ho mereix.