M’ha vingut al cap aquest famós joc de taula veient la situació a l’Afganistan, que ha estat molt present a les notícies aquestes setmanes amb el retorn al poder dels talibans i per tant del fonamentalisme religiós. A mi particularment em suscita tot un debat entorn a les nacions i com ha evolucionat el “joc de conquesta”. Hi ha qui s’exclama de com pot ser que en 20 anys de presència americana no s’hagi aconseguit assentar les bases d’una democràcia a l’estil occidental, però el propi president estatunidenc Biden ha definit perfectament en un atac estrany de sinceritat la política exterior tradicional del seu país: Estats Units es vanaglorieja d’intervenir on sigui necessari en nom de la democràcia, però realment l’objectiu que persegueixen amb les seves intervencions no és altre que garantir els seus propis interessos i benestar. El cas afganès és paradigmàtic per explicar el tauler de joc mundial. Des de la revolució de Saur el 1978, de caire comunista, Estats Units va intentar propiciar la caiguda del règim finançant i armant els contrarrevolucionaris, que no eren altres que els fonamentalistes islàmics, la llavor dels talibans. No ho fèien perquè sí, sinó que en un món polaritzat per la guerra freda, Afganistan era una peça més de la batalla d’influències entre EEUU i la URSS. La història no ha canviat tant del 1978 al 2021. Malauradament, Afganistan segueix sent un emplaçament estratègic important per a les grans potències, ara ja no tan polaritzades ideològicament però amb el mateix afany de domini. A EEUU i a Rússia, s’hi ha sumat la Xina.

Afganistan segueix sent un emplaçament estratègic important per a les grans potències

A grosso modo, les relacions polítiques sempre s’han caracteritzat per un xoc entre grups humans per al domini d’uns recursos. Si al principi de la humanitat parlàvem de tribus, a partir de l’era moderna aquest concepte es va sofisticar en la nació, l’arrel identitària que justificava l’aparició i auge dels Estats. Actualment, el capitalisme i la globalització ens han dut a una nova versió d’aquest conflicte de vencedors i vençuts. Als Estats ja no els cal seguir una política d’expansió territorial, sinó que ara la seva expansió és econòmica i es basa en un control més subtil dels recursos. Tot i això, el concepte de nació segueix sent molt preuat per als Estats. No és casual que s’hagi consolidat parlar de nació o estat com a mots sinònims. En un escenari global i més complex, els Estats volen seguir sent els actors predominants de la política internacional davant l’amenaça al seu poder per part d’organitzacions supraestatals, ONG, empreses multinacionals, etc., però també per un paradoxal fenomen de regionalització. Curiosament, la globalització que comporta una homogeneïtzació cultural, també ha comportat que la ciutadania reclami governs més propers i una democràcia més participativa.

I per a què serveix doncs la nació? Una nació no és més que la resposta moderna a la necessitat humana de viure en comunitat com a animals socials que som. L’objectiu fonamental del nacionalisme és equiparar la nació a l’Estat, és a dir que la nació esdevingui subjecte polític plenament autònom. Per això els nacionalistes d’Estats ja consolidats es defineixen a si mateixos com a patriotes i critiquen els altres nacionalismes, que poden debilitar la seva posició. Però la realitat és que aquests nacionalismes busquen fer exactament el mateix que els que ja tenen un Estat consolidat. El nacionalisme segueix sent per tant el motor principal dels conflictes entre grups humans i el que defineix quines són les fronteres entre aquests.

Com es pot deduir, el nacionalisme té una forta base irracional, com la religió, en tant que busca motius per diferenciar-se entre grups. Però no tots els nacionalismes són iguals. Personalment, em considero una persona racional però també nacionalista, des de la vessant de nació cívica. És a dir, el nacionalisme que identifica la nació com aquell grup humà heterogeni que s’ha constituït en societat per uns valors i un desig comú de viure col·lectivament. Malauradament, en èpoques de crisi com l’actual retornen amb força arreu visions molt més arcaiques de la nació. L’ultranacionalisme no és més que portar la identitat col·lectiva a l’extrem: definir la nació des de paràmetres ètnics o religiosos, amb grups de persones homogènies a nivell de raça o creences. Mitificar la nació com a quelcom permanent i inamovible. Amb unes fronteres i uns trets culturals ferms, evocant sempre un suposat passat esplendorós al que cal retornar. Assenyalar la resta de nacions com a rivals per assolir la plena autonomia. En resum, una perspectiva molt més identitària i bel·ligerant i que ha servit de base per a guerres i moviments totalitaris.

Tornem a la partida de Risk entre nacions: al tauler mundial que s’ha fet més complex, els grans jugadors preparen el següent moviment a l’Afganistan. Xina somriu, mentre EEUU recula per protegir els seus interessos. La moral nacional no ha sortit massa afectada i hi ha altres escenaris on seguir jugant. Afganistan segueix en una posició incerta, ara en mans talibans, però amb la sensació que continua sent un peó a mans dels grans jugadors més que un jugador per si mateix. I aquí? Catalunya s’ho mira, entre dues postures. Fora del tauler, la comprensió cap a un poble sempre subjugat (pels comunistes, pels talibans, per les nacions occidentals) i la predisposició a l’acollida cap a l’èxode afganès que es preveu. Una postura compatible amb el nacionalisme cívic. I per altra banda, els que veuen el món des de dins del tauler de joc, des del conflicte i la rivalitat permanent, que conceben el que ha passat com una amenaça cultural i no com a una conseqüència més d’una guerra entre potències. Aquells que pretenen sentir llàstima per la deriva del país i l’opressió a les dones afganeses mentre a la vegada interpreten com a amenaça a la pròpia nació (ja sigui Catalunya o Espanya) acollir persones exiliades perquè poden mermar la puresa del que consideren que defineix la seva identitat nacional.