Arriba una nova Diada Nacional, un nou Onze de Setembre. Fent memòria, observant com ha passat el temps, recordo aquells Onzes de Setembre passats, aquells que vingueren després de l’any 2010, després de la nefasta sentència sobre l’Estatut de Catalunya. Que lluny queda tot allò... han passat onze anys ja. Recordo lemes i càntics d’aquell 2010, entre d’altres: “la nostra sentència: independència”.

En aquells mesos es gestava l’esperit que ens portaria fins el 2017, en aquells anys molts vam tenir la certesa que allò aniria de debò i que per fi podríem honrar i honorar un país, una cultura, una llengua, una nació. Que per fi podríem recuperar el que ens va ser pres, que totes les lluites passades per fi acabarien tenint sentit, que la memòria de tants per fi hauria ressuscitat.

Els Onzes de Setembre sempre seran això, el record d’allò que va poder ser i ens van barrar

Tot això ho recordo amb nostàlgia; la mateixa nostàlgia amb la que es recordarà la nostra manera de parlar, la nostra llengua, si no es fa res per aturar el seu procés de destrucció i la seva inutilitat, a la qual li han portat els que es diuen els nostres governants. La mateixa nostàlgia que ens portarà a posar banderes durant una festa major de poble mentre algun avi li dirà al seu nét que allà, abans, es parlava català, que les pubilles i els hereus es buscaven i que la consciència de ser un país era la norma general. Heu passejat per la Catalunya Nord (nostàlgicament parlant)? A això em refereixo.

Però tornem a les Diades, ja que els seus records vénen de lluny, ja ho cantava el mític grup Sau en la seva cançó ‘Onze de Setembre’: Era l’onze de setembre de mil nou-cents setanta-set. El pare treia la Senyera, amb els ulls plorosos cap al cel. Em va dir: “mira aquestes barres, representen tot el que tu ets.” No li sortien les paraules, però no calia dir res més.

Jo, que sóc més jove, recordo la Marxa per la Independència, a l’any 2012, després de passar el matí al Monestir de Santa Maria de Ripoll, portant flors al preuat Comte Jofre, havent fet el discurs de tancament d’aquell acte i anant a caminar sobre Barcelona, contents i amb la certesa que tornaria a ser la capital d’un país lliure. Recordo la Via Catalana, any 2013, que va unir el Principat de Catalunya de punta a punta. Havíem marxat sobre Barcelona, havíem unit Catalunya. Recordo les cares de la gent, recordo els somriures, recordo que crèiem que allò sortiria bé, que guanyaríem, que la força de més de dos milions no podria ser abatuda per Espanya. Recordo enquestes favorables a la independència... i recordo que tot va caure i veig que tot ha caigut.

Ha caigut la il·lusió, ha caigut el somni. Fa temps que ja no existeix. No per culpa de nosaltres, simples ciutadans, sinó perquè ens l’han fet fer caure. Si com a mínim ens l’hagués fet caure Espanya o França rai, ja hi estàvem acostumats... però no només ens han fet caure aquelles fronteres imaginàries que teníem al cap, ens han fet caure també allò que teníem ben encarrilat. Ens han tornat una societat amb un únic punt de vista, una societat plena de políticament correctes i buida de seny i valors. Quina llàstima. Però bé, d’això en podrem parlar un altre dia.

Per acabar, penso, rumio i em ve al cap que potser els Onzes de Setembre sempre seran això, el record d’allò que va poder ser i ens van barrar. Qui sap qui va cometre algun acte de traïció a les portes de l’Onze de Setembre de 1714? Qui sap si algú va canviar-se de vorera aquell maleït any? De la mateixa manera que si això es produí no ho tenim en el record, tampoc es recordarà què va passar en aquesta dècada que hem passat. Els llibres d’història parlaran de l’intent, de la força i del coratge, de la presó i de l’exili. Seran llibres fets escriure per encàrrec dels nostres governants, no de la nostra gent, com sempre s’han fet escriure els llibres.
Però bé, esperem i desitgem que el record ens porti algun dia a tornar a imaginar un país lliure. Bona Diada Nacional (de Nació, allò que aviat no existirà) i sempre, Visca Catalunya Lliure.