En el The Guardian de finals d’agost llegeixo una entrevista que em crida l’atenció. L’entrevistada és una dona que ha deixat de ser vegetariana després de 33 anys i avui és ramadera. Aprofundint en l’article m’assabento que Nicolette Hahn, que així s’anomena, s’havia convertit en vegetariana perquè “li preocupava el benestar dels animals i el cost ambiental de la carn”.

Es tracta d’una advocada mediambientalista, activista, que feia campanyes contra la contaminació causada per la producció industrial de carn als EUA. Com no podia ser d’altra manera, darrere aquest article hi ha la difusió de la novetat editorial de la neorural: “Defending Beef: The Case for Sustainable Meat Production”, un llibre destinat a ser referent dels que s’enfronten als animalistes i ecologistes superficials que pretenen eliminar les granges d’animals i la carn dels menús infantils.

Per ells la ramaderia extensiva erosiona els sòls i contaminen l’aire i l’aigua

Me n’he adonat que és la primera vegada que veig un llibre que inicia el contraatac envers el creixent clam ètic i ambiental contra la carn. Fa dècades que pels ecologistes ha estat un dogma gairebé universal que la ramaderia de cabres, ovelles i altres, però sobretot el bestiar boví és l’enemic públic número u. Per ells la ramaderia extensiva erosiona els sòls i contaminen l’aire i l’aigua. Només va faltar que l’any 2007 l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació declarés la ramaderia com el principal contribuent a les emissions de canvi climàtic generades per l’ésser humà.

Per Nicolette Hahn el bestiar no és intrínsecament dolent, tot és funció de com es gestioni el bestiar. Segons ella amb una supervisió adequada el bestiar pot tenir un paper essencial en el manteniment dels ecosistemes de les pastures. La ramaderia ben entesa és sostenible, especialment si s’executa per sistemes similars als del bestiar herbívor que pasturava fa anys en el territori.

Proposa dispersar les granges, reduir-les d’escala i que només es basin en l’herba. Només així, diu, es convertiran en la base de la producció d’aliments nord-americana. I per arrodonir-ho, indica que no té sentit que el govern americà subvencioni el blat de moro i el sucre que provoquen problemes de salut crònics, inclosos l’obesitat i la diabetis.
M’agrada que el llibre aporti dades, dades i raonaments fundats en elles. Quan es tracta de parlar de ramaderia, segrest de carboni, sòl, aigua i biodiversitat, sovint els raonaments es basen en sentiments. I s’agraeixen aportacions que recolzin les nostres sospites que una ramaderia ben portada, encara que una mica més cara, porta beneficis per la salut, pel territori i el nostre medi. En aquest cas, el menjar barat no és la solució.