En el moment de redactar aquest article, estic assaborint les darreres hores de la festa major del meu poble, Sant Joan de les Abadesses, a l’espera que l’endemà (dia 15) les portes de l’Institut Escola Mestre Andreu es reobrin per acollir, un any més, al seu alumnat i professorat, ja que la resta de centres escolars de la comarca ho van fer el dilluns 13.

Un nou curs i, per descomptat, reptes també novells, car el concepte de curs escolar és, de per si, quelcom dinàmic i canviant, malgrat la seva aparença enganyosa d’immutabilitat. Si al darrer curs, el 2020-21 el ritme dels esdeveniments el marcava la COVID-19 i les fuetades de la pandèmia associada, el d’enguany no. I aquí la primera reflexió (de fet, més que una reflexió és un desig d’esperança) que no és altra que esperar que nou curs sigui un curs plenament normal. Soc del parer que la campanya de vacunació a la població en general hi ha ajudat molt, a aquest esmentat retorn a la normalitat, i que les campanyes previstes de vaccinació a les franges d’edat compreses d’entre els 12 i els 15 anys acabaran de reblar el clau en el sentit de millora i de superació (i ho dic amb la boca petita!) de la malura. Com molt bé deia la coordinadora del Servei Educatiu del Ripollès, na Montserrat Pujol des de les planes d’aquest mateix setmanari, «el present curs escolar, tot just encetat, sembla que ha d’anar a millor».

L’ésser humà és allò que l’educació fa d’ell

La segona reflexió és doble, ja que té a veure amb la figura del docent, del mestre (la «joia de la corona d’un país», segons el doctor en Neurociència i Medicina, Francisco Mora) i la memòria i l’ús que se’n fa a les aules. Està molt bé l’entrada de les noves tecnologies TIC a escoles i instituts: són el signe més visible dels nous temps que, en sort, ens han tocat viure, i no s’hi pot pas renunciar, ans al contrari, però cal - i subratllo el cal - que les branques dels aplicatius tecnològics no ens impedeixin la visió del bosc del magisteri. Mai una tauleta o un ordinador, per més sofisticats i complets que siguin (i vull insistir en la seva vàlua indiscutible) podran arribar a ser o a comportar-se com uns substitutius del mestre, car només la seva humanitat pot transmetre Humanitat, i això darrer mai no ho podrà fer cap màquina. I aquí venen a tomb les paraules de l’escriptor Albert Camus que pronuncià en el seu discurs d’agraïment quan rebé el premi Nobel de Literatura l’any 1957: «I t’ho agraeixo a tu, mestre, i ho dic ben alt i clar perquè tothom s’assabenti que si avui dia estic aquí, és gràcies a tu».

I la memòria? Crec fermament que seria un greu error, bandejar o menystenir el procés memorístic de l’aprenentatge, i no m’estic pas referint al fet de recitar com a lloros propis de temps passats i d’una educació obsoleta, sinó a potenciar la memòria significativa, comprensiva en què, «allò que s’aprèn es relaciona amb una altra informació i deixa empremta en la manera de pensar, de prendre decisions. Em preocuparia que s’eliminés el cultiu d’aquesta memòria significativa; hem d’ensenyar als nostres escolars a saber buscar la informació, a saber llegir amb ull crític, o sigui, a memoritzar selectivament». I més encara: «sense memòria no hi ha aprenentatge». (Cèsar Coll, professor emèrit de Psicologia de la UB).

Com dur a les aules el cultiu de la memòria i si s’han de mantenir els exercicis memorístics ja són figues d’un altre paner, però per un bon nombre de neurocientífics creuen que sí, que cal potenciar-los perquè allò que roman a la memòria és la reserva cognitiva, sense caure, però, en un aprenentatge merament memorístic.

I aquí retorno a donar importància a la figura del mestre com a transmissor de coneixement, no només de simple «acompanyador» del procés educatiu, car l’ésser humà és allò que l’educació fa d’ell. Nous temps i noves generacions, deia en unes línies precedents: nous reptes que els mestres s’encarreguen d’adaptar a la cultura que ens envolta, fent-nos adonar i ser conscients dels nostres coneixements, d’allò que sabem.