La redacció d’un article d’opinió sempre és un exercici delicat ja que, en general, els lectors se solen enfrontar a la lectura de les opinions d’altri com un atac personal contra les seves idees i també perquè en un món tan immediat com el nostre pensar, i ja no diguem expressar en paraules el pensament, acaba essent un acte delictiu.

De sempre he llegit que al Hyde Park de Londres hi ha un racó on qualsevol que se senti oprimit o amb ganes de llardar de fàstics o exalçar algú o alguna cosa hi té la seva oportunitat sempre que ho faci enfilat en una cadira per quedar per sobre la gent i poder tenir millor acústica, o això diuen.

L’Speaker’s corner és tota una institució i sovint s’hi aplega gent per sentir de viva veu altra gent que com ells està emprenyada amb la reina, la monarquia en general o amb el carnisser del seu barri. I això està bé.

No sempre els ciutadans corrents, de pa sucat amb oli, tenim aquesta mena d’oportunitats i, quan les tenim, no sempre les sabem aprofitar.

Mentrestant, aniré pensant que podré estar molt content amb el meu vehicle elèctric, quan me’l compri, més car que un de convencional

Un amic meu fa dècades que afirma que tot plegat és una puta merda i afirma sense rubor que el govern ens vol quiets, callats, muts i xais. Confesso que sempre l’havia pres per boig, amable, però boig. Tanmateix, a mesura que passa el temps li dono la raó del tot, o jo també estic esdevenint boig.

Afganistan és un exemple de país, amb tots els respectes, que no compte per res al món i tanmateix fa unes setmanes que tornava a estar de moda als mitjans de comunicació potser perquè desfermava les pors atàviques que els estudiants atalibanats desfermen en tots nosaltres, com ara les serps, els malfactors o els ministres d’hisenda. Però ja està, unes quantes imatges de gent caient d’avions que fugien de la voràgine religiosa i ja està tot oblidat. Tots érem experts en política oriental de repúbliques els noms de les quals no sabíem pronunciar ni entendre, ve’t aquí.

Però ara ja ens preocupa una altra cosa en forma de volcà remot (recordem que les illes Canàries estan a prendre pel sac) i ara no paren de posar-nos la por al cos perquè, no ens enganyem, els volcans són coses que acollonen.

Tanmateix, no sé per quin set sous ens preocupa un volcà situat a 2354 km que no fa res més que seguir els moviments de les plaques tectòniques que fa eons que actuen al seu lliure albir independentment de la fragilitat o presència humana.

Mentrestant, quan empleno el dipòsit del meu vehicle de combustió interna impulsat per gasolina (la gasofa que escriuen els punks a les boques dels dipòsits) m’arrissen ben bé 90 euros, que vénen a ser quinze mil pessetes, import inferior al primer vehicle que em vaig comprar de desena mà no fa massa anys. Això sí, també he de pagar l’impost del CO2 per un vehicle que passa totes les normatives europees, deu ser per allò d’Europa ens mira, o vés a saber per quina altra raó maligna que desconec.

Mentrestant, aniré pensant que podré estar molt content amb el meu vehicle elèctric, quan me’l compri, més car que un de convencional, amb menys autonomia que un de combustió i que, fet i fotut, amb un cost per quilòmetre i contaminació superior als estàndard.

Suposo que tot plegat és una definició de bogeria o estupidesa per allò de qui és més boig, si el boig o el boig que el segueix.
Una profunda decepció m’envolta.

Rock me mama.