Carnestoltes fresques, el blat a divuit, n’hi que les ballen amb el ventre buit.
Dita popular.

Feia dies que tot anant a córrer no trobava la Rosa i en Segi. Com que a vegades coincidíem ben d’hora i jo no havia esmorzat, en Segi sempre em deia: carnestoltes fresques, el blat a divuit, n’hi ha que les ballen amb el ventre buit. I tot seguit tots plegats ens posàvem a riure. Tal com ell entonava aquesta dita, es deien moltes més coses de les que realment diu. En Segi, camí del Remei, formava part de la vida del paisatge. En Segi, el paisatge, la vida, la natura bategaven al mateix temps. Segi no permetrem que l’esperit del camí del Remei deixi de bategar. Sempre ens faràs companyia. Caminant amunt, envoltat de natura... Et portarem sempre al cor... Aquestes paraules del recordatori de la teva família també ens les fem nostres.

Et sentirem!, reclòs en l’esperit del bosc, perquè ens amaris de la teva saviesa

Al Sitjar de Camprodon donen faves el divendres. Jo un dia m’hi escaigué, me les varen donar tendres. Anirem a Montserrat que tres dies fan dispesa, n’hi vaig voler estar quatre i me’n van arribar a l’esquena. Segi, no només nosaltres escoltàvem les teves paraules, ja li ressonaven al roure centenari que teníem al costat i segur que somreia quan les pronunciaves. No les oblidarem Segi, ni el freixe, ni l’arrugat, ni el bedoll, ni el saguinyol, ni el tortellatge, ni el rodó, ni el xuclamel, ni l’arròs de paret, ni les consolves, ni la púrpura, ni la pesseteta, ni el vincle per vincle, ni el gavarró, ni l’esquirol que salta de branca en branca ens permetrien fer-ho. Et sentirem!, reclòs en l’esperit del bosc, perquè ens amaris de la teva saviesa.