El filòsof Hobbes sostenia que l’home és un llop per a l’home mentre que Rousseau considerava que l’home és d’entrada bo i que la societat el corromp. Voltaire, en un dels seus relats, ens presentava una altra moral. L’argument és fàcil de sintetitzar. Els déus van enviar un àngel a la terra per saber si l’ésser humà era mereixedor de càstig a causa dels seus actes. La seva primera experiència fou caure enmig d’una guerra i descobrir la maldat humana, però després va veure com curaven els ferits, com enterraven els morts i va començar a tenir dubtes. Va veure el bé i el mal arreu i fins i tot va conèixer l’amor. Els déus es van cansar d’esperar una resposta i finalment li van reclamar la seva valoració. A diferència de Jonàs que en una situació semblant, i després de fer una estada al ventre d’una balena, dictaminava irat el càstig diví, l’àngel va confegir una estàtua feta d’or i fang i va preguntar als déus: Rebutjaríeu aquesta estàtua perquè no està feta tota d’or? L’home no és bo ni dolent, és passable. I sobre tot perfectible. Victor Hugo, per la seva part, considerava l’aventura humana com una ascensió des del submon de la pura matèria cap a les esferes de l’ideal. Havent viscut o rebut l’esperit del Segle de les Llums, havien descobert la força de la raó i tenien ben arrelada la idea de progrés. Més tard el temps acabaria aigualint aquesta idea tan lluminosa.

Massa sovint la civilització és una lleu capa superposada, un vernís procliu a descolorir-se i aleshores es manifesta l’instint

Massa sovint la civilització és una lleu capa superposada, un vernís procliu a descolorir-se i aleshores es manifesta l’instint. L’egoisme, l’amor propi, l’esperit de supervivència nien en el nostre interior. Com és possible que un adolescent, a cara descoberta, pugui dir que la nit és seva, que ha de viure i que la gent gran ja ha viscut i que no li importa que puguin morir? Com és possible que la violència de gènere no tingui aturador i que a vegades hi hagi tendres criatures sacrificades? Com es possible que la fabricació i la venda d’armes funcionin en països que es consideren civilitzats? Com és possible que la sanitat no sigui la prioritat essencial dels governs? Com es possible que hi hagi pares que no hagin fet res per educar els seus fills? Com és possible que en ple segle XXI hi hagi infants que es moren de set o de gana? Com és possible que la paraula “manada” tingui avui dia una accepció inesperada? Com és possible que l’església tingui un patrimoni tan ampli i alhora propugni l’austeritat i el rebuig dels béns materials? Com és possible que hi hagi tants adolescents que pateixin l’angoixa de l’assetjament escolar? Com és possible que la banca tingui uns superàvits tan escandalosos? Com és possible que només sentim el dolor quan som nosaltres els afectats? Com és possible que no ens esgarrifem davant les estadístiques que cada dia omplen les notícies? Com és possible que hi hagi gent que negui la lliçó que podríem aprendre del passat i condemni la memòria històrica? Com és possible que hi hagi dones que militin en partits polítics que rebaixen la dona? Com és possible que la pedofília faci estralls, fins i tot en el món dels qui abominen dels pecats de la carn en les seves prèdiques? Com és possible que els diaris vagin plens de les baralles entre els polítics en comptes de parlar dels problemes del país? Com és possible que la paraula “tendresa” no surti del diccionari per encarnar-se en homes i dones? Com és possible que paraules com ablació, barbàrie, corrupció, droga, estafa, feixisme, guerra, homofòbia, infàmia, etc.

sovintegin en el llenguatge col·loquial? Com és possible que la xifra d’essers humans que es lleven la vida sigui tan elevada? Com és possible l’existència d’aquells que encara no han après que estimar vol dir, abans que res, valorar? Com és possible que hi hagi intel·lectuals que s’hagin sentit atrets i silenciats per les sirenes del poder? Com és possible que hi hagi qui, exercint la xacra de la hipocresia, descarti els camins del bé i sigui un llop ferotge sota l’aparença benigna del bé?