A hores d’ara, quan les dades científiques, les percepcions, el nostre viure diari, emeten la creença que hem deixat enrere la pandèmia que ha trasbalsat al conjunt de la humanitat en el decurs de més d’un any i mig, se’ns fa avinent la necessitat de recopilar ensenyances, de mirar de superar els estralls que ens ha llegat. Aquí voldria fer un incís per constatar que aquesta pandèmia ha estat una de les fluixetes entre les que han mortificat la nostra espècie els últims mil·lennis. Certament ha estat la manera accelerada del viure actual el que ens ha destarotat. Res a veure amb desenes de plagues anteriors que mataven molta més gent, sobretot més jove, ni que sigui perquè som la primera generació, al llarg de la història, que ha pogut arribar d’habitud a la vellesa.

Cal tenir present en els vessants econòmics, certituds que no diu gaire a favor nostre: els governs, totes les institucions, s’han posat d’acord perquè la major part del cost econòmic de la malvestat no la paguem nosaltres. I potser tampoc els nostres fills. Pilotada endavant, vinga emetre deute que algú es farà càrrec dels costos ingents que deixarem com a present.

O augmentem el poder adquisitiu de la majoria dels treballadors o les generacions futures se’n recordaran del que estem fent

Toca mirar de cara el futur. Objectiu obligat, deute inexcusable. Planificar l’endemà. Cosa difícil en el nostre país que no pot obviar que som una colònia, que se’ns sagna en el dia a dia i que les decisions que veritablement transcendeixen, les pren la metròpolis. O és que disposem de la potestat que una sola llei pròpia no pugui ser bandejada per disposicions de l’estat? Doncs això. Però tenim el deure, malgrat les limitades possibilitats, d’intentar fer un país millor, més digne, més habitable. No sé si ho encarem gaire bé. Prenc com a exemple la tramposa ampliació de l’aeroport del Prat que ha estat la primera, gran proposició econòmica post pandèmia. No estic capacitat per jutjar les raons del territori sobre el si o el no. Però... projectar l’entrada de setanta milions de viatgers és raonable? És el que ens convé? Més milions de turistes deixant quatre xavos?
He dit abans que no disposem de les eines fonamentals per organitzar el país. Però ens toca patir quan veiem que aquest comença a tenir les costures rebotides. Aviat serem vuit milions de persones, vivint la majoria atapeïdes en una minúscula part del territori mentre gran part s’ha anat desertitzant. En el garbuix de l’àrea metropolitana, augmenten els embussos de trànsit, es col·lapsen els deficients serveis públics de transport, es pateixen concentracions humanes impossibles de controlar. El feixuc dia a dia de la conurbació barcelonina els caps de setmana s’esbrava abocant-se a les zones, diguem-ne tranquil·les del país, la qual cosa menarà que els ara incipients controls d’espais concrets, acabaran sent pa de cada dia.

Cal aquest model de serveis i indústria de baix cost, de feines miserables, continuar augmentant la població indefinidament? Crear llocs de treball de mil euros és generar riquesa? O és fossilitzar la precarietat? N’és tot un signe que la patronal s’hagi posat estupenda quan s’ha apujat el salari mínim de 15 miserables euros (sense ni arribar als mil) mentre a Alemanya estan per sobre dels dos mil. L’assalariat que cobra aquestes xifres de supervivència, com pot contribuir al progrés del país, que pot aportar al finançament d’uns serveis públics que cada dia són més precaris? Són números clars: o augmentem el poder adquisitiu de la majoria dels treballadors o les generacions futures se’n recordaran del que estem fent. És clar que podem dispersar la mirada i conformar-nos amb aquella frase feta lapidària dels nostres avis quan afirmaven resignats allò que “algú enterrarà a l’últim”.