Fa un parell d’anys, l’ajuntament de Campdevànol va decidir tancar al trànsit rodat el carrer Puigmal, que és el de l’Escola Pirineu, adduint que així es millorava la circulació i la seguretat. La tal disposició no va agradar a alguns veïns que han expressat el seu desacord. Fins aquí, tot normal. El que no entenc és que basant-se en aquesta desavinença el consistori es plantegi fer una mena de referèndum, procés participatiu, o com se’n vulgui dir, per mantenir-se o rectificar. Tal volta sigui jo poc assembleari, però penso que si cada quatre anys elegim uns edils és perquè hem cregut que ens representen i que estan capacitats per prendre decisions de moltes menes. Estic d’acord que s’han de saber assessorar per experts i que han de ser propers a la gent i polsar en cada moment les diferents opinions, però aquest costum d’espolsar-se les puces davant de qualsevol divergència i fer recaure una mena de responsabilitat sobre els consultats és covardia política. Quan es mana, de vegades s’encerta i d’altres no, de vegades s’obté una aprovació clamorosa i d’altres menys o només oposició, però la quota de poder que atorga ser elegit democràticament comporta això.

Cada quatre anys elegim uns edils és perquè hem cregut que ens representen i que estan capacitats per prendre decisions de moltes menes

Tot el que acabo de formular m’ha ressuscitat un dels motius d’indignació més vius que he tingut pel fet de ser ciutadà d’aquesta comarca en els darrers mesos. Em refereixo al desgraciat bateig de l’Institut Escola de la Vall de Ribes. Si, ja sé que no és una qüestió de rabiosa actualitat, i que en el seu moment la senyora Irene Rigau i el senyor Miquel Sitjar la van fer mereixedora de prudents, il·lustrats i rigorosos articles en aquestes mateixes pàgines, tal com correspon a personalitats de la seva vàlua i categoria. Però no me’n puc estar. Per si algú encara no sap de què parlo, explico amb dues paraules que a l’hora de batejar el nou institut escola, que fins aquell moment havia portat l’honorable nom de Joan Triadú, no va aparèixer un acudit millor que fer un procés participatiu en el qual es demanava com s’havia de dir allò que en pura lògica ja tenia nom. Hi van ser convidats el mateix ens, els grups municipals i l’AMPA. Calia triar entre cinc propostes, però això no té importància. El cas és que, contra tota lògica per a mi raonable, es va acabar decidint que es digués Institut Escola Vall de Ribes. Home! M’hauria sorprès que s’hagués elegit dir-li Vall de la Cerdanya o Costers del Segre, ja que pel simple fet del lloc on està ubicat no podia ser de cap altre lloc. Això no és posar-li cap nom. A Ripoll, els instituts i escoles porten patronímics tan significats com Abat Oliba, Joan Maragall i Tomàs Raguer, o a Camprodon Germans Vila Riera, seguint la tradició d’honorar així personalitats locals o properes en l’estimació de la població. Se’m dirà que hi ha llocs que també els han retolat amb algun tret geogràfic o amb alguna empremta cultural que identifiqui la població o la comarca, però que a Ribes de Freser, tenint ja una escola pretèrita amb el nom de Joan Triadú, sent aquest el més significat fill de la vila i municipi en tants àmbits com a pedagog, activista cultural, assagista, crític o historiador, tractant-se, a més, d’una personalitat de gran prestigi nacional, que va mantenir tota la vida estrets contactes amb la comarca del Ripollès, es renunci a dignificar el nou institut amb el seu nom, no és que em faci només pena, és que em fa vergonya.