Acaba de sortir a la llum, aquesta setmana, el llibre “Aprenentatges i una proposta” (Ara Llibres), escrit per Jordi Cuixart. Un text que sorgeix a partir dels dietaris que va anar escrivint en els seus tres anys i vuit mesos de presó, reflexionant sobre l’experiència que estava vivint, però que apunta cap al futur en un moment en què és més necessari que mai algú que s’atreveixi a fer-ho. Dir que el moviment independentista viu temps de desconcert és una evidència. Per això, les propostes del president d’Òmnium Cultural són valuoses, i mereixen ser llegides, tingudes en compte i incorporades al debat sobre el futur del país. Des de l’acord o des de la discrepància.

Cuixart va viure la presó des de la consciència de ser el president d’Òmnium i del que comporta aquest càrrec

Cuixart va viure la presó des de la consciència de ser el president d’Òmnium i del que comporta aquest càrrec, “el punt de trobada del catalanisme social i cultural en les seves múltiples expressions”. Potser en contraposició a uns partits polítics de qui se sorprèn encara per la seva “tendència al linxament” i mirada curta, i la desconfiança mútua, tot i que en cap moment adoba un discurs antipartits, “terreny adobat per al populisme”. Per això demana que es torni a la unitat que va fer possible el referèndum de l’1 d’Octubre, o la reacció popular de dos dies després als carrers. L’1-O va ser, per a Cuixart, “un canvi no consolidat”, sense continuïtat. “No hi havia prevista la possibilitat de resistència no-violenta per mantenir i defensar el resultat de les urnes”. I això no el fa ni més ni menys legítim, però el focus no el posa en aquest debat que pot acabar essent estèril, sinó en la necessitat d’estar preparats quan calgui. I si es tracta de fer un nou referèndum, que voldria en tot cas que no fos un horitzó llunyà, estar més a punt per sostenir una resistència no violenta: “La qüestió és que, sigui quin sigui el resultat, el conjunt de la societat catalana es comprometi a reconèixer-lo i, sobretot, a defensar-lo”. Ens interpel·la també a tots nosaltres sobre quina seria la nostra capacitat per arribar més enllà, perquè res no es podrà fer sense la mobilització popular. “Quina és la capacitat de sacrifici, tant individual com col·lectiu, que estem disposats a suportar?”. Una pregunta valenta, que tots ens podem fer a nosaltres mateixos.

Aquests són apunts d’un ràpid cop d’ull a un llibre que mereix una lectura més pausada. Però crec que posen en la pista del que ens proposa Cuixart en el seu llibre. Una invitació a posar-nos dempeus i tornar a caminar, sabent que el destí és molt més important que els entrebancs del dia a dia. Citant el metge i filòsof Viktor Frankl, supervivent d’Auschwitz, el president d’Òmnium recorda que “qui té un perquè podrà superar qualsevol com”.