“Doneu-me 68 diputats i proclamaré la independència”. A algú li sonen aquestes paraules? Crec que les vaig somiar ja fa temps, perquè la realitat ha estat: “doneu-me 33 diputats i faré que el 5% de quota de pantalla de Netflix sigui en català”. Moltes vegades les hemeroteques guanyen males passades als polítics i més quan els discursos no se’ls creuen ni ells mateixos, que només els fan servir per esgarrapar quatre vots i seguir vivint de la «sopa boba» de la política autonòmica. Posats a fer memòria, també recordarem que el mateix personatge ens animava a no perdre el temps en demanar a l’estat espanyol referèndums impossibles i que no ens deixéssim enlluernar amb falses promeses que tots sabíem que no complirien.

Tots sabeu de qui parlo, Oriol Junqueras, un personatge que es va convertir en líder d’ERC, el partit de Macià i Companys, i que després del franquisme el va liderar un independentista i patriota de pedra picada com Heribert Barrera, aquell partit que era l’únic que defensava la independència i que tots els que compartíem aquest ideal l’havíem votat moltes vegades. En què s’ha convertit ERC? Algú em pot dir que actualment defensa la independència de Catalunya? La veritat és que cada vegada tinc menys arguments per defensar-ho, si és que encara me’n queda algun.

Avui en dia ERC ha deixat de ser un partit independentista per convertir-se en un clar exemple de com és el sectarisme partidista

Avui en dia ERC ha deixat de ser un partit independentista per convertir-se en un clar exemple de com és el sectarisme partidista, que el més important és el partit i no pas el país, que ho són els càrrecs i no pas la gent. No vull aprofundir en els nous lideratges que han esdevingut en aquesta formació que de ben segur, i vist el que hi ha, no acabaríem mai, però sí que vull fer esment al portaveu al «Congreso» Gabriel Rufián, un personatge que en un principi ens queia «simpàtic» per la seva bel·ligerància amb el PP d’en Rajoy, però que darrerament s’ha tret la careta i no és més que un altre vividor de la política, que sense ella no sabria què fer, un «defensor del català» al que poques vegades hem sentit parlar en aquesta llengua, i un «gran independentista» que si pogués viure en una Espanya republicana d’esquerres ja estaria satisfet.

Que algú m’expliqui com es pot ser independentista i aprovar els pressupostos de l’estat opressor del Règim del 78, uns pressupostos que augmenten un 22% la despesa militar, que si algú no ho sap són els garants de la «unidad indivisible de la pátria» i que si el seu cap, que ja sabem qui és, els hi ordena, no dubtaran en treure les armes i cosir-nos a trets. Uns pressupostos que tots sabem que no compliran ni de bon tros en les despeses i inversions que afectin Catalunya, només cal veure els pressupostos executats a Catalunya els darrers anys, però el que sí que garantiran serà la repressió judicial contra Catalunya. Si finalment ERC o qualsevol partit que es faci dir independentista vota a favor dels PGE serà còmplice de la seva repressió judicial, i que després no surtin els seus màxims representants davant dels mitjans de comunicació fent-se les víctimes i queixant-se de lo «dolentot» que és l’estat Espanyol.

És evident que el sectarisme d’ERC es veu en el dia a dia, no només en els trolls que hi ha a les xarxes socials, sinó també a la CCMA en general, i concretament a TV3 que ha deixat de ser la nostra per convertir-se en TVERC, on el castellà cada vegada té més presència, segurament gràcies a en Gabriel Rufián i d’altres.

Van passant els dies i sembla més evident l’estafa en què s’ha convertit darrerament ERC. Només cal veure que en Valtònyc, un músic raper mallorquí, està fent més i millor feina a l’exili que tota l’estratègia de la tauleta de rendició junta.

No sé si un dia ERC veurà que el camí que segueixen no és el més adient per assolir la independència o si dins la mateixa organització es produirà algun motí que faci saltar pels aires una gran majoria dels personatges que només fan que nosa i dificulten una estratègia unitària cap a la República.

Aquesta setmana s’han celebrat les eleccions al CxR, unes eleccions que no cal dir que han tingut el menyspreu de partits com ERC i la CUP, que manifesten que el CxR és un organisme partidista de JxC. Em fa molta gràcia que acusin el Consell per la República de partidista quan són precisament ells els que defensen el partidisme a capa i espasa, o no els hi agrada el CxR perquè representa una demostració que els patits polítics són un claríssim obstacle per culminar la República Catalana. Per sort dins el CxR hi ha simpatitzants i militants de diversos partits que, lluny dels mateixos i dins d’una organització transversal, volen aconseguir el que els mateixos partits no poden, no saben o no volen, una Catalunya independent i lliure.