Tenia un oncle sobrevingut jo, l’oncle Ramon, que quan era jove, de tant en tant, anava a la Caixa de Manlleu a comprovar l’estat dels seus comptes anotat en una cartolina grossa que ensenyaven als clients els dissabtes en aquells temps passats en què treballar era honorable. Recordava que era gratificant ingressar diners i veure com l’escrivent li actualitzava a mà el total i la data amb una ploma. El ritual acabava amb una felicitació de l’empleat instant-lo, convidant-lo a ingressar-ne més. Llavors, als bons estalviadors se’ls premiava amb regals que, fins no fa massa, no tenien res a veure amb el negoci bancari: cassoles, paelles o collonades similars. Tot per desolar la terra.

Suposo que per refer el país després de la Guerra Civil, fos com fos, la gent treballava, no es queixava i feia més hores que el rellotge en un intent d’assolir els luxes i comoditats del Reader’s Digest, Mecánica Popular, Time o del cinema on tot era bonic. Tot era possible. I els bancs eren el nilòmetre particular del riu de les nostres vides i ens mostraven l’escala de la nostra felicitat, el crescendo del nostre futur i, tot plegat, es resumia en una llibreta (digna successora de la cartolina del meu oncle Ramon) on en ratlles escrites per sorolloses impressores matricials un mesurava el seu nirvana, ratlla sí, ratlla no. Això sí, tenien els bancs el mal costum de remarcar amb vermell els nombres negatius que definien aquell estrany estat quàntic pel qual teníem i no teníem calés. Recordo pàgines vermelles horroroses... i les corresponents trucades de l’interventor (figura estranya que intervenia a les nostres vides) o del director (homes esquerps i intractables que sempre fumaven havans enormes en despatxos interiors, obscurs, aïllats, tal com devien ser les arques dels bancs farcides amb els nostres calés).

Els bancs eren el nilòmetre particular del riu de les nostres vides

Llavors, el patró or va canviar cap al petrodòlar i ara vés a saber si viu en algun xip ocupat d’encadenar criptomonedes com un boig consumint carboni i alterant el comerç mundial de Suez i Panamà. Mentrestant, les llibretes perdien gas i els bancs enviaven extractes incomprensibles per correu ordinari els sobres i segells dels quals s’havien de pagar religiosament, tant sí com no.

Va ser l’època en què proliferaven els caixers automàtics com bolets a la tardor. Deia Fernando Sánchez Dragó que un dia hi podríem votar, ja que n’hi havia per tot arreu, i tenir els resultats l’endemà mateix. Curiosa visió de futur que no anava massa desencaminada, ja que amb el rastre de les nostres despeses a la VISA el banc sabia un munt de coses de cada un de nosaltres, dels que tenien VISA, és clar, que sempre ha estat una cosa mal vista això de pagar amb una targeta de plàstic malparit, com si pel fet de pagar-hi volgués dir que un no té calés. I persisteix la sensació.

En aquesta època, els nens que es perdien anaven a buscar recer als caixers automàtics per la inèrcia dels seus progenitors i allò d’inserir la targeta i que et donessin diners era el signe que tot anava vent en popa a veles plenes. Però la informatització general de les nostres vides i de la nostra societat va acabar fent-nos creure que els calés eren virtuals, que fora llibretes i que des del mòbil tot era bonic, tothom era ric, guanyaven els bons, com deia el poeta.

Fa una setmana que l’oficina del BBVA a Sant Joan de les Abadesses m’ha informat via email (la seva directora no en sabia res) que es tancava l’oficina per sempre a final de mes i que, a més, en desapareixeria el caixer automàtic. La gent que no se’n surt massa bé de pagar amb el mòbil ho té cru i ja busca canviar de banc, tot i que ja va essent hora que s’abandonin els insans costums de treure diners en metàl·lic (salut i metall amic Pep de l’Storm!) per pagar a les botigues que els tornaran al banc d’on han sortit. Ja és hora que aquest tràfec de guita amunt i avall acabi d’una punyetera vegada que es digitalitzi tot i s’acabi amb la matrafoleria del negre.

Si el meu oncle Ramon aixequés el cap segur que s’avindria gustós al món digital i engegaria a dida la cartolina dels pebrots. Al futur, com en el plujós tragí diari de Blade Runner amb botigues estranyes sempre obertes on floreixen replicants, ofertes asiàtiques, estranyes i incomestibles, ja no es paga en metàl·lic. I al present tampoc.

Rock me mama