El 1992 hi va haver una Cimera de l’ONU a Río per fer front al canvi climàtic. Arran d’aquella cimera es van crear les Conferències de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, que prenen el nom de Conferències de les parts (COP per Conference of the Parties) i s’organitzen cada any des de 1995. El resultat inicial d’aquest procés va ser la posada en marxa del Protocol de Kyoto destinat a estabilitzar el clima. 

No s’està complint cap termini dels acordats, i així no s’assoliran els objectius marcats

Ja des de la primera COP es va fer evident que la majoria de països industrialitzats no prenien les mesures adequades per assolir els objectius de la Convenció. A la COP 1 s’adopta el Mandat de Berlín en el qual s’exigeix que iniciïn negociacions per reduir les emissions més enllà del 2000 mitjançant objectius quantitatius i terminis concrets. Després de dos anys de negociació això es va materialitzar al Japó en la COP 3 amb la signatura del “famós” Protocol de Kyoto. Per a l’entrada en vigor del Protocol de Kyoto era necessària la ratificació de com a mínim 55 Parts del Conveni, que representen en total el 55% del conjunt de les emissions de CO2 del 1990. Amb la ratificació de Rússia, el Protocol va superar aquesta condició i va entrar en vigor el 16 de febrer de 2005. Ja havien passat 10 anys!

L’altra fita important no apareix fins a la COP21, el 2015 a París, 10 anys més tard altra vegada. Es va assolir un acord en el qual destaca l’objectiu de fer que la temperatura global no augmenti més d’1,5ºC a finals de segle, i també el fet que a partir del 2020 els països més desenvolupats donaran cada any cent mil Milions de dòlars als països en desenvolupament. No s’està complint cap termini dels acordats, i així no s’assoliran els objectius marcats.

Tot aquest camí ens porta fins a Glasgow, on aquests dies s’està celebrant la COP26. Ara la població ja està més preocupada pel canvi climàtic, i a les portes del recinte hi ha manifestants cada dia, els mitjans de comunicació n’estan fent un seguiment més ampli que mai. Hi ha preocupació. Preocupació pel canvi climàtic, sí, però crec (i això és opinió personal) que hi ha preocupació pels lideratges, els que hem tingut i els que tenim, ja no tenen credibilitat i no s’hi confia. Sense lideratges valents, compromesos de debò, sincers i molt decidits, seguirem igual que fins ara. I quan dic lideratges em refereixo a tots els nivells, des del local al més global. Però no puc acabar sense dir que cadascú de nosaltres també és responsable de tot plegat, cadascú en la seva mesura. Com deia aquell: “reflexionem-hi”!