Des de fa molts anys, a Barcelona, coincidint amb les festes de la Mercè, s’organitza una Fira del Llibre, en aquells anys que jo era jove, en deien del llibre Vell i d’Ocasió; eren llibres de segona mà, en bon estat (Vell), i llibres que no havien tingut èxit de vendes, i aquí era una manera de donar-los sortida (Ocasió). Era i és una manera, assequible de poder formar o ampliar la teva biblioteca, regirant entre els milers de títols que s’hi poden trobar.

Cap allà l’any 1960, passejava jo entre els estands d’aquesta fira, tot controlant que hi havia que fos del meu interès, i també vetllant per no passar-me de pressupost doncs, en aquells temps, l’àmbit econòmic meu anava prou ajustat. En aquest petit món d’aquesta fira, vaig entrar en contacte els clàssics grecs, amb els historiadors catalans de l’inici de la Renaixença, i també en l’àmbit de l’astronomia, que per mi era una forma d’esbarjo. Va ser així com vaig entrar en contacte els treballs de personatges extraordinaris com ara Aristòtil, Víctor Balaguer, Pere Bosch i Gimpera, Francesc Carreras i Candi, Camille Flammarion, Àngel Guimerà, Mn Jacint Verdaguer, per citar-ne uns quants. Era tot un luxe poder tenir els seus treballs entre les meves, i poder-los follejar mentre calculava si aquella joia entrava en el pressupost.

A aquella senyora li era absolutament indiferent el contingut d’aquells llibres; els volia per les seves cobertes luxoses

Estava jo en un estand badant davant aquestes meravelles quan apareix una senyora molt ben abillada, que més aviat semblava que fes ostentació de tot el que lluïa damunt seu. Doncs bé, s’adreça el venedor i s’interessa per una col·lecció de llibres, amb una enquadernació espectacular d’un color vermell fosc, amb les lletres i la decoració en color daurat. Davant d’aquella dama tan exuberant, que endemés s’interessava per una gran col·lecció (gran de contingut, però sobre tot, de preu), va afanyar-se a explicar-li la bondat d’aquelles obres, eren els clàssics llatins i grecs i alguna cosa més que ara no recordo. El venedor anava recitant els autors de les obres com si fos un nen de San Ildefonso en la rifa de Nadal. La senyora, no feia cas de res d’allò que l’entusiasta venedor anava recitant. Tot d’una ella pregunta: quants llibres són; el botiguer un punt desconcertat li diu: són tants (no recordo quants). La senyora, indiferent i sense mirar-se’l, li engega: Quina llargada ocupen? Altre cop el venedor és agafat en “fora de joc”. A correcuita agafa un metro i comença a fer interpretacions, finalment respon: Tants metres. La senyora queda un moment pensativa, i finalment es decideix. “En lloc de tota la col·lecció, pot fer-me’n dos metres vint”. El venedor que uns instants desconcertat, però immediatament li diu que sí.

Atenció, en tota l’estona mai es va parlar del preu de res; ni del tot, ni tampoc d’una part. A aquella senyora li era absolutament indiferent el contingut d’aquells llibres; els volia per les seves cobertes luxoses, els volia perquè els autors eren gent de prestigi, i tenint-los ella, el prestigi era seu. Res importava si les pàgines estaven escrites o en blanc. Es tractava d’omplir un determinat espai en una llibreria, la seca, res més.

Com podeu suposar, no vaig voler perdre’m res d’aquesta anècdota, va ser extraordinàriament alliçonadora. Uns (jo) allà comptant fins a la darrera pesseta, per veure on podia arribar, i fer la inversió en les obres més escaients, mentre hi havia persones que compraven les obres a metres, prescindint del contingut d’aquestes obres.

Hi ha una dita castellana que crec que s’escau molt bé en aquest cas: Alma de cántaro. És a dir un gran decorat per fora, mentre per dins hi ha un vuit absolut. Ens entenem, oi?