Aquests dies hem sentit a parlar molt de la COP26, que és la 26a conferència dels 197 països que en el seu dia es van comprometre amb la convenció Marc de les nacions unides sobre el canvi climàtic adoptada el 1992 i que va entrar en vigor el 1994. L’objectiu era reforçar la consciència pública a escala mundial dels problemes relacionats amb el canvi climàtic.

Des d’aleshores ha plogut molt, i malgrat que ha costat, sembla que ara comencem a tenir una consciència generalitzada del canvi climàtic. Però ja no estem parlant de la lluita del canvi climàtic, aquesta ja l’hem perdut, sinó que estem parlant de fer front a l’emergència climàtica, adaptar-nos i mitigar-lo amb certa urgència. I no per salvar el planeta, sinó per salvar l’espècie humana que habita en aquest, juntament amb moltes altres espècies que també hi viuen, i que algunes malauradament ja no hi són perquè no s’han adaptat a aquestes noves condicions.

Però ja no estem parlant de la lluita del canvi climàtic, aquesta ja l’hem perdut, sinó que estem parlant de fer front a l’emergència climàtica

D’entrada i en primera instància, deixeu-me traslladar dades oficials i mundials precisament d’aquests dies, perquè a vegades sembla que hi ha cert interès a desviar les interpretacions d’aquestes. Segons dades de la FAO (Organització per les nacions unides per l’Alimentació), les emissions globals són 52,3 bilions de Tn de CO2 equivalent, d’aquests el 27% està relacionada amb el sistemes alimentaris versus el 73% de la resta de sectors. Amb això vull destacar que a diferència del que diuen els titulars, el sector agroalimentari tenim deures a fer, però no som el sector que més contribueix a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. A part que el sector primari, és dels que més contribueix en la mitigació i en el segrest de carboni, en primera instància els nostres boscos, i en segona instància els nostres sòls, que amb l’increment de la matèria orgànica d’aquest, és el segon factor a escala mundial que més hi pot contribuir. A part de destacar que l’alimentació és una necessitat essencial per viure, i per tant l’alternativa de no menjar, diria que no està a l’agenda política de ningú. Per tant, d’acord amb totes les polítiques que tenim avui en dia sobre la taula de fer aquesta transició cap a sistemes alimentaris més sostenibles.

Baixant les dades a escala de Catalunya, amb 43,99 MTn CO2 equivalent, segons dades oficials (2019) de l’oficina del canvi climàtic, podem visualitzar com contribueixen els diferents sectors en les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Respecte a la part de l’energia, i la transició energètica, és evident que Catalunya tenim molts deures a fer. El dia 26 d’octubre el govern va aprovar la modificació del decret d’energies renovables per accelerar la transició energètica a Catalunya, amb l’objectiu d’introduir-hi millores per accelerar la implantació d’energia eòlica i fotovoltaica a Catalunya posant les bases d’un model energètic propi distribuït, democràtic i participat i amb cohesió territorial. Dins d’aquest model, és molt important la contribució que es pot fer des dels municipis amb les comunitats energètiques. Una Comunitat Energètica és una entitat legal on els ciutadans, les PIMES i les autoritats locals s’uneixen, com a usuaris finals d’energia, per a cooperar en la generació, la distribució del consum, l’emmagatzematge, el subministrament, l’agregació d’energia de fonts renovables o oferir eficiència energètica i/o servei de gestió de la demanda. A Catalunya ja s’estan implantant diverses comunitats energètiques. A la província de Girona, des de la Diputació s’hi ha donat impuls i tenim ja projectes pilot en marxa a Rupià, a Amer i a la Cellera de Ter. Al Ripollès han començat a caminar amb una comunitat energètica amb biomassa a Setcases. I faig un clam, a la resta de municipis del ripollès, especialment al de Sant Joan de les Abadesses, que comencin a posar les bases per tirar endavant algun projecte d’aquest tipus. És una nova figura emergent en la cadena de valor del sector energètic, amb una forta component social d’empoderament de l’usuari final –ciutadà o empresa– sobre un recurs vital bàsic com és el de l’energia. Som-hi!! Tots tenim deures a fer.