De petit, més d’una vegada quan em demanaven que volia ser de gran, havia somiat de ser inventor. No un d’aquells genis amb posat seriós que trobem als llibres d’història, científics que han transformat la vida de la humanitat amb les seves troballes espectaculars, metges que amb les seves investigacions han salvat milions de vides, pensadors que han ajudat a vertebrar la nostra ment al llarg dels segles, ans els qui han aportat un insignificant granet de sorra que millora la nostra quotidianitat i que, tanmateix, el seu nom no figura enlloc, mai no serà recordat ni reconegut. Qui va maridar per primera vegada aquella saborosa realitat que és el nostre pa amb aquells tomàquets, tant de temps incompresos i rebutjats, vinguts d’ultramar? Qui va imaginar per primer cop un didal, un simple fòtil que estalvia la inevitable punxada als dits de qui cus. A més, la paraula que l’anomena serviria a François Villon, un poeta del segle XV, per crear una de les imatges poètiques més aconseguides de la llengua francesa, en la seva Balada dels Penjats: “Plus becquetés d’oiseaux que dés à coudre” (Més picotejats pels ocells que didals).

Més tard, tot exercint la meva professió, descobriria que el millor exemple d’eficàcia docent és, potser, que aquella llavor que un dia vas sembrar, com pluja menuda, germini amb el temps sense que quedi, però, cap constància del seu origen. Deia Federico García Lorca que li encantava sentir cançons seves en la boca de gent que tenia al davant i que les cantaven tot desconeixent que era ell qui les havia escrit.

No hi ha altre remei: critiquem l’obligatorietat imposada per la llei, però només ella ens fa fer el que no feríem mai per voluntat pròpia

He de dir que mai no he arribat a idear res que s’afegís a aquell immens sorral que abans esmentava. Però, darrerament, tot transitant una carretera secundària em va venir una idea, molt simple, però molt profitosa, crec. Fa molts anys, en un viatge a Anglaterra em vaig trobar per primera vegada amb els famosos roundabouts, les nostres inefables rotondes. Com sempre les novetats triguen, però quan arriben creixen com bolets, ens encanten els símbols de la modernitat, aleshores ens passem de rosca. Doncs bé, en aquella carretera esmentada, la que enllaça poblets com ara Borrassà o Ordis, molt sovint et trobes amb la presència d’un tractor que va fent el seu recorregut parsimoniós, amb una cua interminable al darrere. De tant en tant, apareix al fons la imatge geomètrica de la rotonda i aleshores em faig anhelós la mateixa pregunta: Se li acudirà al pagès aprofitar la circularitat per deixar passar tots els cotxes que el segueixen junt amb els seus neguitejats conductors? Aprofitarà el giravolt per aixecar els ulls de la carretera i contemplar els meravellosos paisatges de l’Alt Empordà que l’envolten? Però mai no he aconseguit la resposta desitjada, mai veure complagut el miracle, i la corrua automobilística continua com una eruga el seu recorregut.

Caldria fer una reforma del codi de circulació, introduir-hi una nova norma que digués que els conductors de tractors i altres vehicles lents hauran de cedir el pas a partir d’ara quan arribin a una rotonda. No hi ha altre remei: critiquem l’obligatorietat imposada per la llei, però només ella ens fa fer el que no feríem mai per voluntat pròpia. Trobem més plaer en saltar-nos la llei que en exercir de manera exemplar un acte de generositat ciutadana. Tanmateix, he arribat a una edat en què sóc més propens a evocar nostàlgic els somnis malaguanyats que en ordir somnis nous amb el cor reblert d’esperança. Per això no escriuré cap suggeriment a l’autoritat competent amb el propòsit de defensar aquesta idea sense cap ni peus i em limito, descregut, a proposar-la a tots vosaltres, amables lectors, dins l’àmbit de la premsa de la comarca.