Volem cedir aquest espai a les reivindicacions de la Plataforma STOPJJO i exposar algunes raons per demanar la retirada de la candidatura Barcelona-Pirineus als Jocs Olímpics d’Hivern 2030. La primera i més clara parteix d’assumir que estem en un moment d’emergència climàtica i s’ha d’acabar aquesta idea absurda de voler seguir fugint endavant i menys en el nostre entorn natural, el Pirineu i el Prepirineu, que es revela com a molt vulnerable. Uns Jocs Olímpics d’Hivern seran una estocada més a un entorn natural que es mereix, com a mínim, que el cuidem i protegim. I en això ja estem anant massa tard.

Com exposa el manifest StopJJOO: «Apostar per uns jocs olímpics d’hivern en un context d’emergència climàtica és una greu irresponsabilitat. Les pujades de temperatura són més altes al Pirineu, i les conseqüències, més greus (...) Amb els Jocs Olímpics es pretén generar més turisme, fet que comportarà, també, un empitjorament de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i una dificultat afegida a l’adaptació del Pirineu al canvi climàtic».

Apostar per uns jocs olímpics d’hivern en un context d’emergència climàtica és una greu irresponsabilitat

Aquesta aposta quasi exclusiva en el monocultiu turístic com a model de creixement econòmic -faríem bé començar a parlar de la necessitat de decréixer- és també la causa de què les nostres comarques siguin un territori envellit i que perd població. No volem un model que precaritza llocs de treball, que encareix l’habitatge i ens porta a les mateixes dinàmiques de gentrificació que ja pateixen els barris de Barcelona i àrees metropolitanes. Quin futur podem tenir i quins plans de vida podem construir les persones en un Pirineu que depèn de feines temporals i precàries, que té un parc d’habitatge destinat al turisme i les segones residències i un entorn destrossat; mentre té uns serveis sanitaris i educatius, per posar només dos exemples, sense infraestructures ni personal suficient?

Les estacions d’esquí pirinenques, les que tenim al Ripollès són públiques, que ja depenen en bona part de la producció artificial de neu, no seran viables a mitjà termini. No té sentit abocar-hi més inversions com les ja pèrdues assumides amb capital públic que ascendeixen a més de 60 milions d’euros (que es podrien invertir en sanitat, educació, parc habitatge públic, llocs de treball fixos...).

I no oblidem el gran argument que com una llaminadura ens ofereixen els promotors de la candidatura: sense aquest esdeveniment no hi haurà inversions per a infraestructures necessàries. Que trist que les millores en comunicacions i serveis bàsics depenguin de si deixem trinxar el territori o no. No hem de permetre el xantatge.
Al Pirineu i arreu, necessitem començar a posar per davant la vida de les persones que hi viuen i no els interessos d’una minoria que ens utilitza i ens explota, com a persones i com a territori, pels seus beneficis. Contra els projectes com els Jocs, apostem per augmentar plantilles de serveis sanitaris i educatius. Apostem per la recuperació d’oficis, per la reobertura de comerços petits, locals i arrelats al territori. Per una pagesia que ens cuidi l’entorn. Per garantir l’habitatge i els seus serveis bàsics.

Cal posar per davant la preocupació per l’impacte ambiental i social d’aquesta candidatura i exigir una consulta popular en què les comarques afectades puguin decidir si la volem o no. És imprescindible ser conscients que necessitem un canvi de model i de polítiques que beneficiïn de forma real a les persones que vivim en el territori. Que millorin les nostres vides. I això no s’aconsegueix amb macro-projectes que només són 30 dies de festa per 30 anys de misèria. O dit d’una altra manera: pa per avui i gana per demà.