Si avui dia hi ha algun consens en gran part de la societat catalana, és que la llengua està patint de valent des de fa un cert temps. Sembla que el declivi es va anar concretant a partir de l’acceleració del procés, quan es va descuidar la protecció de la llengua pel convenciment raonat que disposar d’estat n’asseguraria la supervivència. Argument constatable amb el bon nombre d’estats on la llengua pròpia, tenint molts menys parlants que la catalana, no han de patir pel futur immediat. El fet palès és que no vam guanyar la independència. I que ara estem perdent la llengua. Vol dir això que teníem un plantejament equivocat? De cap manera, la situació actual demostra que sense estat, o millor dit amb un estat a la contra, la llengua ha patit, pateix i patirà. Raó de més per no romandre impassibles, per reforçar la consciència que caldran molts esforços suplementaris per mantenir-la viva, amb una certa projecció de futur. És evident doncs que un propòsit d’aquesta magnitud demana la participació activa de tots els estaments de la societat. Dels que s’estimen la llengua, és clar. Nosaltres, des de la societat civil, per reforçar l’objectiu disposem d’eines variades. Ens cal prestigiar la llengua, usar-la sempre en primera instància, sigui quin sigui l’interlocutor. Com a consumidors hem de prioritzar aquelles empreses en l’àmbit nacional, o comerços en l’àmbit local, que tracten adequadament el català, bé sigui en la retolació exterior, en l’atenció a l’usuari o cuidant-ne l’ús en les xarxes socials. Alhora, hem de denunciar qualsevol conculcació dels nostres drets lingüístics, tant si provenen de particulars com d’institucions públiques o privades.

Avui, és molt trist que hàgim d’enyorar els primers anys de la immersió lingüística a les escoles

Tanmateix, és a les institucions, i sobretot la Generalitat, on hi ha més feina a fer. Avui, és molt trist que hàgim d’enyorar els primers anys de la immersió lingüística a les escoles. O la feinada ingent que es va fer des de TV3 per normalitzar la llengua, per fer-la d’ús habitual ja des de la infantesa. Tristament, hem d’acceptar que els successius governs de Jordi Pujol es van prendre molt més seriosament el tema de la defensa del català que no ho han fet els posteriors, conformats per “progressistes” o independentistes.

Ara surt la justícia, substitutòria de l’exèrcit en la repressió de tot el que pudi a català, exigint un 25% de castellà a les aules. Que més voldríem! A l’àrea metropolitana, on viuen  el 80% dels catalans, és públic i notori que aquest percentatge com a mínim es dobla. I cal denunciar que el pitjor retrocés ha passat dessota la direcció del conseller Bargalló. Certament, he copsat en la comunitat educativa, que aquest ha estat un personatge nefast, permetent la dilució de la llengua amb una impassibilitat com a mínim perversa. I TV3 costa ja molt sentir-la com la nostra. Ha deixat morir d’inanició el club Super 3, permet l’abús d’anuncis en castellà, (sobretot en el 33) contracten cada vegada més tertulians en castellà, produeix pel·lícules en què la llengua catalana, n’és absent...  Molta feina a fer.

A part, que dir dels polítics, de tot el ventall, fent el lloro traduint-se en les rodes de premsa? Fan numerets al Congreso, però massa sovint obvien la nostra llengua en actes públics fets a Catalunya. Això sí que fa mal a l’autoestima lingüística.

En fi, no puc allargar-me més, però em sento amb dret a exigir als polítics que no menys-tinguin la llengua, als funcionaris que facin tot el possible per impulsar-ne l’ús i als ciutadans que siguin combatius en la seva defensa. És que no, jo no vull formar part de la generació que, per deixadesa o ganduleria, passi a la història per no haver fet tot el que calia per impedir la davallada definitiva cap als llimbs de l’extinció de la nostra llengua mil·lenària.