Aquesta setmana s’han complert els 43 anys de la Carta Magna o millor dit de la «sacrosanta» Constitució espanyola. Molta gent no recordarà aquelles dates per qüestió d’edat, però malgrat que encara era un adolescent, jo recordo perfectament les dates prèvies i posteriors al redactat i l’aprovació de la Constitució. Molta gent i també jo ens pensàvem que posaria el punt final a 40 anys de dictadura franquista i obriria les portes a la tan desitjada democràcia.

Algunes edicions de la premsa escrita de l’època portaven exemplars en català i castellà de la Constitució al seu interior. Malgrat la meva joventut, ja tenia interès per la política i vaig intentar llegir els seus 169 articles i les disposicions addicionals. No vaig passar de la 2a pàgina i, si no recordo malament, a l’article 8è ja en vaig tenir prou i no en vaig voler saber res més.

Ja va essent hora que reaccionem, que donem un cop de puny a la taula, que ens hi va el futur com a nació

Va ser en aquell dia i en aquell moment que em vaig adonar que aquella Carta Magna era un parany i una enganyifa, que no representava el començament d’una etapa política plena de llibertats i democràcia, sinó tot el contrari. Era la perpetuació del règim del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 amb la diferència que li havien rentat la cara, maquillat i posat un vestit nou.

El 6 de desembre de 1978, en un referèndum amb un cens electoral que era un desgavell total, la gent va acudir a les urnes, alguns enganyats, altres il·lusionats i uns tercers resignats, pensant que seria millor això que no pas tornar enrere. No sabrem mai que hauria passat si el resultat hagués sigut que no.

Han passat els anys i la meva intuïció va ser la correcta. Hi ha hagut governs de tots colors. Han passat diferents presidents. La Constitució, però resta inamovible. PSOE-PODEMOS quan estan a l’oposició parlen amb la boca petita de reformar-la, però quan estan al Govern fan com si sentissin ploure. La resta de partits, mal anomenats constitucionalistes, que en el seu dia la majoria van votar que no o es van abstenir, ara la defensen a capa i espasa. Desconec les diferents constitucions de les democràcies occidentals, però estic convençut que totes, en algun moment o altre, s’han reformat per adaptar-se a la societat a la qual serveixen.

Puc entendre que el 1978 molta gent va votar que SÍ esperançada, il·lusionada i que amb el temps les coses no han resultat com esperaven. El que no entenc és que 43 anys després hi hagi gent que encara es pensin que es pot fer caure el règim del 78, que un nou encaix i un nou model d’Espanya encara és possible. Els que volen canviar Espanya, ja s’ho faran, aquesta no és la nostra lluita.

M’importa ben poc, per no dir gens, si reformen la Constitució o no, si ha d’haver-hi república o monarquia, si ha de ser un estat federal o confederal, com si volen canviar els colors de la bandera o canviar la seva capital. Espanya serà sempre Espanya. Ho ha sigut sempre des de fa més de 300 anys. La seva mentalitat colonitzadora no canviarà mai per molts règims diferents que governin.

Per molts anys que passin, el principal objectiu de l’estat espanyol és acabar amb Catalunya i el primer que faran és acabar amb la llengua. L’ús social de la mateixa cada vegada va a menys. Per postres la sentència del TS que obliga a fer el 25% de classes en castellà perquè una família de fatxes no li està bé, i d’aquí a uns anys serà un 50% i després un 75% fins a arribar un 100%; i la resposta per part nostra, quina serà? La mateixa d’ara, una manifestació lúdicofestiva com si ens hagués tocat la loteria.
Ja va essent hora que reaccionem, que donem un cop de puny a la taula, que ens hi va el futur com a nació, que d’aquí a uns dies haurem de demanar permís per respirar. O fem alguna cosa i ho fem aviat, o ja serà massa tard.