Es diu que els catalans tenim una certa propensió a l’escatologia. En paraules més vulgars, que tenim tendència a parlar de la femta i de les defecacions. El conegut periodista anglès Matthew Tree ens va dedicar una vegada un article en el qual explicava com els amics forasters que el venien a visitar se’n sorprenien. Les nostres tradicions nadalenques no se’n poden estar, i fer cagar el tió i el caganer del pessebre en son uns bons exemples. Tant una cosa com l’altra han anat canviant amb el pas del temps. Del meu record, es feia cagar el tió la nit de Nadal a casa, després d’uns quants dies d’atipar-lo i de mantenir-lo abrigat i calent. Era un dels moments de més il·lusió de l’any, només superat pels Reis que, per mi, és la diada culminant de la vida infantil. El tió s’ha anat convertint en una rutina estranya, que caga a l’escola, a casa dels parents i amics, dies abans i dies després de Nadal, segons convingui, amb un grau de màgia cada cop més devaluat. L’altra expressió fecal d’aquestes dates és el del caganer del pessebre. El divertit costum d’incloure aquest personatge al pessebre deu ser força antic. Es tractava d’una figureta amb barretina, faixa i una pipa a la boca, que s’amagava de la solemnitat sacra dels altres protagonistes del betlem per anar a fer ajupit les seves necessitats, que quedaven immortalitzades en un inconfusible pilotet a terra. Una juguesca amb la mainada consistia a fer-los descobrir on havia decidit aquell any afluixar el ventre el simpàtic pagès. Des de fa ja anys, el pessebrisme ha incorporat la cara i la vestimenta de gent cèlebre a la figura: polítics, futbolistes, actors i famosos varis. Crec que la gràcia innocent s’ha perdut, però tothom és molt lliure d’interpretar el naixement del messies i aquests fenòmens col·laterals com millor li vingui de gust. Ripoll, però, crec que s’ha excedit en l’homenatge a aquest singular exemplar amb un parell de caganers a la plaça de l’Abat Oliba, davant del monestir, bastant fora de context, de grans dimensions, amb els pantalons abaixats i un cagarro penjant del cul. Per fer gràcia un dia, no diré, però per perpetuar any rere any l’espectacle penso que és un xic desagradable.

El tió s’ha anat convertint en una rutina estranya, que caga a l’escola, a casa dels parents i amics, dies abans i dies després de Nadal, segons convingui, amb un grau de màgia cada cop més devaluat

Una altra qüestió que en els darrers mesos ha suscitat un cert malestar és el del mural de la façana lateral de la casa del general Fuensanta a l’entrada de Ripoll. Entenc que és un homenatge al cinema. D’una banda, tot d’espectadors atents asseguts a les seves butaques i de l’altra una colla de frases que interpreto que són publicitat de pel·lícules. Totes en castellà. Trobo que dóna una pobra benvinguda a les persones que arriben a la vila o que passen per la desgraciada variant intraurbana del carrer Progrés direcció a Sant Joan i Camprodon. Per què en castellà? Aquest idioma va ser utilitzat durant el franquisme en la propaganda del cine i de qualsevol altra cosa. Ofereixo centenars d’exemples de frases publicitàries en català de totes les publicacions ripolleses d’abans de la guerra, i de després de la mort del dictador. No paeixo la tria d’aquell lamentable període històric de tan mal record. I no és per imposar cap censura, tot i tractar-se d’un lloc prou vistós, és perquè em fa mal d’ulls. Tota la vida que em van imposar el castellà a l’ensenyament, al cine, a la premsa, a la ràdio i a la tele com perquè ara l’hagi d’aguantar cada cop que arribo a casa. I no tinc cap animadversió a la llengua de Cervantes, que conec millor que la meva pròpia, és que no li cal tanta façana.

Un tercer estirabot, que tampoc entenc, és el dels rètols d’una fira de Nadal que s’ha fet a Camprodon aquests darrers dies: Forest Market by Blanc Trencat. Christmas Market into the woods. Res més, a banda del logotip dels patrocinadors. Algú m’ho haurà d’explicar, ja que a menys que s’esperi l’arribada de la sisena flota no arribo a capir el sentit de tanta anglofília.