El títol del present article en to interrogatiu no és pas, malauradament, per caprici, ans al contrari. El conegut i enginyós joc lingüístic de Màrius Serra serveix per plantejar tant la pregunta com la resposta a les agressions que darrerament està rebent la nostra llengua.

Des de partits mal dits constitucionalistes (esgrimeixen la constitució de 1978 quan els convé i sempre segons els seus interessos espuris) com ara el Partit Popular o Ciutadans -em resisteixo a incloure sota aquest epítet el partit neofranquista i ultradretà Vox-, estan fent una vergonyosa campanya d’atacs, no només contra la llengua catalana, sinó també contra la institució escolar, els docents i, el que és pitjor, contra la convivència al nostre país.

Ens hi juguem no només la llengua, sinó una manera de ser, d’entendre i de relacionar-nos amb el món

No està pas de més recordar tres coses: la primera que el partit de Ciutadans va néixer amb el gairebé únic objectiu de combatre com fos i al preu que fos la immersió lingüística que feia i fa del català, en tant que llengua pròpia, la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. La segona, que el Partit Popular, davant la posició netament anticatalana de Cs, va radicalitzar el seu discurs per igualar l’aposta anticatalana de Ciutadans (i amb el vistiplau de la corona, segons es podia deduir del discurs que al seu moment va fer el rei emèrit a la RAE tot afirmant que el castellà “no havia estat mai una llengua d’imposició. La tercera i no menys important, el gir del TC, contradient la seva pròpia jurisprudència al respecte, quan la sentència contra l’Estatut de 2010, dient que el castellà també era llengua vehicular a casa nostra.

I d’aquelles pols hem arribat a aquests fangars! Només cal escoltar les esperpèntiques declaracions dels més alts dirigents d’aquestes esmentades formacions polítiques que resulten ser un veritable recull antològic de disbarats. Arrenquem amb qui fou ministre d’Educació del PP, José Ignacio Wert, quan en seu parlamentària va reconèixer que la seva llei, la LOMCE, tenia com a fita la de ‘Españolizar los alumnos catalanes’. Més cap aquí, les no menys esperpèntiques i emmetzinades paraules de Pablo Casado afirmant sense envermellir de vergonya que els mestres a Catalunya tenen la malèvola consigna de no deixar anar al servei als nens/es que ho demanen en castellà o que se’ls emplena la motxilla de rocs. També les aberrants declaracions de la Sra. Inés Arrimadas o de Cuca Gamarra comparant la situació dels jueus al III Reich o de l’Apartheid de Sud-àfrica amb el que es viu a determinats centres escolars catalans!! Lamentablement, mai la ignorància no ha estat tan agosarada!!

És evident que tota aquesta gent no coneixen Joan Triadú, ni la seva obra, ni molt menys el seu llegat. En les seves memòries conta que de nen quan la família va marxar de Ribes de Freser, on havia nascut, per anar a viure a Barcelona, el van matricular en una escola regentada, si la memòria no em traeix, per monges paüles i un dia va demanar a la monja que hi havia a l’aula per anar al lavabo i ho va fer en català. No cal ni dir la negativa per part de la religiosa i del càstig que rebé: dret de cara a la paret fins que no va poder retenir-se més i mullà el terra: “Dos rajolins calents van lliscar avall, el pipí per les cames i les llàgrimes per les galtes”.

Deixant de banda aquestes declaracions de polítics de partits d’àmbit estatal que si no fos pel mal que poden fer se les podria qualificar d’absurdes sense més ni menys, recalcar tanmateix el galdós paper de la judicatura amb dues dades per justificar aquesta asseveració, això és, a Catalunya n’hi ha prou que una família demani o exigeixi que el seu fill/a sigui escolaritzat en castellà que els tribunals, amb una celeritat inusitada, s’afanyen a donar-los la raó obligant al centre escolar a prendre les mesures oportunes sense tenir en compte el parer de la resta de pares i mares del grup classe. Més encara: a València, fa cosa d’un any o dos, es van recollir més de setanta mil signatures per demanar més presència del valencià a l‘ensenyament. La resposta fou el més absolut dels silencis. Manca d’empatia per part dels jutges? Desconeixement de la realitat sociolingüística dels centres? Afavorir el neocentralisme? A parer meu, sí.

Moltes vegades les tires còmiques dels diaris en són la millor línia editorial, i tot just fa un parell de dies, en un prestigiós rotatiu barceloní, s’hi podia veure un acudit en què un senyor amb pinta de togat deia que “nosaltres no estem en contra del català, sempre i quan no es parli”. Tant de bo que, com a país, sapiguem donar la resposta adequada, sense defallir, perquè ens hi juguem no només la llengua, sinó una manera de ser, d’entendre i de relacionar-nos amb el món.