L’Albert Falcó és un pescador carismàtic i emblemàtic de Roses. De fet, ja està jubilat, però qui ha exercit aquesta dura tasca i se n’ha enamorat, sense cedir a temptadores desercions i possibles abandons, ho serà sempre, ho portarà imprès a l’ànima, serà un senyal inequívoc de la seva identitat. La seva figura no enganya, li poses una pipa recaragolada als llavis i podria passar per un llop de mar i, en veure’l, t’imagines tota una vida plena d’ensurts i aventura.

El destí és foteta i sempre arriba el dia en què vol jugar amb tu. L’Albert va caure a les seves mans i un lenitiu que va trobar va ser posar-se a pintar. Les marines van ser objecte de la seva predilecció. De petit ja havia descobert que hi tenia una certa habilitat. Ara gosaríem afirmar que els motius emprats pel seu art van ser escenes de la difícil vida laboral, amb la mar embravida, el cel amenaçador i la brega dels pescadors amb la inclemència del temps, però ens equivocaríem. Entre la realitat i el desig, l’Albert va triar la darrera opció. Tot i que la seva obra aplega temes diversos, la majoria dels seus quadres escenifiquen el lliscar parsimoniós dels vaixells que ha conegut i han solcat les aigües de l’Alt Empordà, com si volgués eternitzar, amb molta màgia i amb una manyaga paleta de colors, un món que va heretar de la saviesa del seu avi, un món que malauradament aviat no existirà. Tot un inventari per poder exercir la remembrança.

Molts hem viscut la infantesa com un paradís perdut, abans d’entrar dins la brega de l’existència

A la tarda l’Albert baixa al moll per comprovar l’arribada puntual de les barques, la descarregada general i la subhasta que ja ha abandonat aquella esllavissada frenètica de xifres per l’ús efectiu però mecànic de les noves tecnologies. Constata un cop més que els guarismes, a vegades certament ridículs, coneixeran una ascensió progressiva i exagerada per arribar als preus que llueixen els aparadors de les peixateries del nostre país. Deplora que moltes espècies que abans tenien el seu hàbitat a les nostres costes s’hagin evaporat per anar a la recerca d’aigües més propícies, sens dubte degut als canvis climàtics que ja patim i que aniran en augment. I comença a enfilar noms singulars de peixos que mai no hem tastat i que no tastarem mai. Explica la implantació d’uns calendaris restrictius que et marquen la quantitat de dies que pots sortir a feinejar i que t’obliguen a fer càlculs a fi i efecte d’encertar les dates tenint en compte la volatilitat de la climatologia. Normes, límits, retalls, imposicions, la inevitable globalització. L’Albert parla amb ironia de les imminents i interminables instal·lacions eòliques que seran palplantades a la mar blava, formant una barrera que malbaratarà la rendibilitat pesquera i la vida dels dissortats pescadors. Podrien havier triat el cim de la muntanya, a mercè de les dreceres de la tramuntana, però no hem d’oblidar que la terra té amos i senyors i la mar no.

Afirmava Marcel Proust, l’inacabable escriptor, autor de ‘A la recerca del temps perdut’, que a la vida hi ha moments àlgids, proclius a la felicitat, però que no els sabem reconèixer fins que els hem perdut. El seu moment ideal, preciós, incomparable era quan ell, que vivia a París en un palau reblert de servents, criats, cuineres, mainaderes i xofers, rebia ja al llit la visita de la seva progenitora que anava a desitjar-li les bones nits amb un petó, ella a qui no havia vist durant tot el sant dia, presonera d’una vida social irrenunciable. Molts, que no tots, hem viscut la infantesa com un paradís perdut, abans d’entrar dins la brega de l’existència. Tanmateix, el treball també pot ser-ho quan es tracta d’aquella vivència que avui dia enyorem, que no en té prou amb l’intercanvi de diners per la cessió del teu temps, sinó que marida l’aprenentatge, l’autoexigència, el compromís, el coneixement, la disciplina, l’experiència, la passió, la professionalitat, el rigor i la saviesa, i que ens enriqueix i defineix.