La decadència d’un país es pot mesurar de moltes maneres diferents, es poden observar estadístiques de tota mena: renda per càpita, producte interior brut, infraestructures, resultats educatius, esperança de vida... milions de xifres, números infinits que ens transporten a una visió objectiva de la situació d’un territori. L’estadística és això, serveix per això, per observar empíricament el resultat sobre un fet. Ara bé, quan s’explica estadística a l’escola a vegades obviem una part importantíssima d’aquesta: la subjectivitat de la prova, l’intangible. Què és aquesta subjectivitat? Doncs no és del tot fàcil d’explicar, però podríem resumir-ho en dos punts: la intenció de l’enquesta i la cuina del resultat. Per què es pregunta sobre un tema? Per què s’escull una pregunta i no una altra? Com es tracten les respostes rebudes? Com es mostren els resultats?

Quina intenció hi ha darrere del que ens expliquen i sobretot, quines són les sensacions que ens deixen les explicacions?

Extrapolar això a la vida real, a la primera frase d’aquest escrit, a la decadència d’un país, és més fàcil del que sembla. Quina intenció hi ha darrere del que ens expliquen i sobretot, quines són les sensacions que ens deixen les explicacions? La fina línia entre l’objectivitat matemàtica i la manipulació de la subjectivitat.

Us estareu preguntant on vull arribar amb aquests dos paràgrafs anteriors i la resposta és, com no podria ser d’altra manera en un article d’opinió, subjectiva i personal.

Bàsicament, m’agradaria deixar una pregunta a l’aire. Les dades que tenim entre mans, dades que ens aporten els mitjans de comunicació massius i pagats per aquells que trien quina pregunta fer en cada moment (els que manen) ens porten a una visió del funcionament del país, però qui és amo i senyor d’aquesta visió? Es correspon el que sentim i veiem amb la nostra subjectivitat? Quines són les nostres sensacions?

Podrem pensar que no som experts en un tema o una matèria, però sí que sabem observar i pensar per nosaltres mateixos, per això som lliures i la llibertat és el bé més preuat de l’home. Per això és necessari utilitzar les nostres sensacions per arribar a obtenir una visió de conjunt i ser capaços de discernir el perquè de les preguntes i dels resultats.

Així doncs, els problemes reals de la gent són els que surten a la televisió? La veritat sobre la nostra llengua és la que podem sentir a la ràdio? Som tots còmplices de la inseguretat que es viu als carrers del nostre país? La veritat sobre l’entranyable (ironia) procés d’independència és la que quedarà escrita als llibres? I ara, un cop feta la reflexió sobre què ens expliquen i com ho fan, per què hem arribat fins aquí? Estem en decadència? Preguntes a l’aire.