Un conegut axioma matemàtic afirma que amb prou temps tot es pot calcular i, extrapolant, podríem dir que amb prou temps tots acabarem contagiant-nos de la Covid-19 o d’alguna de les seves variants, totes elles amb polides lletres de l’alfabet grec, tan maques elles. No fa massa dies, fent una recerca per internet em vaig trobar de casualitat una fotografia feta a les sis del matí un dia qualsevol de l’estiu de l’any 1964 a l’interior d’un dels famosos trens bala japonesos, aquells tan veloços i puntuals. La majoria dels laboriosos japonesos anaven adormits cap a la seva feina, Tòquio crec recordar. La imatge denotava un silenci sepulcral que només devia destorbar l’acer dels vagons fendint l’aire japonès a setanta metres per segon, el lliscar de la catenària i el lleu sotragueig de les unions dels raïls nipons.

El que em va cridar l’atenció de la imatge en blanc i negre no va ser la gesta tècnica que va representar construir un tren tan ràpid amb totes les infraestructures associades, sinó el fet que la major part dels viatgers adormits portaven, tots, una mascareta com la que ara usem per combatre, més bé que malament, aquesta pandèmia que tant volem que s’acabi.

Per allò de mentre jo vagi bé ja em va tot bé

La reflexió primera que em va venir al cap és la que fa la gent de la nostra cultura occidental que, en veure imatges com aquesta, pensen que els japonesos es posen la mascareta per no contagiar-se de la resta quan, en realitat, és per no contagiar ells a la resta.

Aquesta lleu diferència de respecte envers la resta de la seva comunitat els allunya de nosaltres a la mateixa velocitat que els trens bala i deixa en evidència tota la mesquinesa que demostra la gent que no usa mai mascareta, ni la vol usar tot i tenir símptomes de malaltia respiratòria per allò que als altres que els petin, per allò de mentre jo vagi bé ja em va tot bé.

Dia sí, dia també, ens informen, ens bombardegen, de contagis multitudinaris a bars, restaurants i festes familiars i donem la culpa a l’administració sanitària que, amb el caos a què estan sotmesos i que sovint demostren els seus portaveus, entenem que no acaba d’estar a l’altura de les circumstàncies, però rarament ens parem a pensar que sense aquell civisme i respecte al proïsme que ja demostraven els japonesos fa dècades això no s’acabarà ni bé ni ràpid.

Fa dies que alguns viròlegs de renom afirmen que aquests contagis massius precedeixen el final de la letalitat de la Covid-19 i que donaran pas a una variant molt contagiosa, però tan benigne com un constipat comú, tal com sembla que va passar amb aquella grip espanyola d’ara fa cent anys (a les nostres contrades en deien el dengue).

Sigui com sigui, ja no podem culpar als forans dels caps de setmana que visiten la nostra comarca dels nostres contagis familiars o de lleure, sinó només a la nostra imbecil·litat en pensar que no passa res encara que tossim com folls i que ens importi un rave si contagiem o no a la resta d’amics, companys o familiars, ja ho sabeu, tot allò dels aerosols, etc.

Com deien Cash i Loquillo, hi ha coses que mai no estaran bé, i ho sabeu.

Rock me mama