Allò que és correcte de fer en un moment com aquest en què, vostè, amable lector o lectora, estarà còmodament instal·lat davant d’un reconfortant cafè amb llet; assaborint-lo tranquil·lament mentre s’assabenta de les notícies de la nostra comarca, doncs bé, en aquest moment de relaxació física i mental, el més correcte hauria estat començar aquest escrit desitjant-vos un bon any i tota mena d’aventures per aquest any que, tot just, acabem d’encetar però... sempre hi ha un però. Encara estem submergits dins de la famosa pandèmia i cada vegada els números del risc de contagi són més grans. Actualment, estem por sobre dels 4.000, tot i que hi ha dies que arribem a 6.000. En qualsevol cas, quan va començar aquesta epidèmia, en arribar a 2.000 (si no ho recordo malament) tota la comarca va ser aïllada (confinada) i no es podia sortir de la localitat de residència. Ara aquesta limitació ha desaparegut. Doncs bé, malgrat aquesta situació de perill latent, malgrat això, la gent, en termes generals i de manera molt especial, el jovent, tots tenim (jo també) ganes de sortir de casa i passar-nos-ho bé.

Tots plegats, pares, avis, mestres i la societat en general hauríem de fer una profunda reflexió respecte de com estem educant els nostres infants

En bona part és comprensible aquesta ànsia col·lectiva de tirar pel dret i posar unes dosis d’alegria en aquesta vida gairebé claustrofòbica que ens correspon viure. Tot i que, quan entrem en la qüestió econòmica, que té la seva influència en els temes de “sortir”, veiem que la situació és francament delicada. Tan sols cal veure com està evolucionant el preu de la gasolina quan omplim el dipòsit del cotxe. O quan ens arriba el rebut de la llum o del gas.

I malgrat tots aquests entrebancs, tothom té (tenim) ganes de sortir, de passar-ho bé, de viatjar, etc. Ara mateix hem passat les festes de Nadal, amb el Tió incorporat i tots hem procurat de no escatimar res, perquè tot plegat és un dia l’any. Però vindran els Reis..., Ep! Els de “veritat” no els de Madrid; i tots tornarem a obrir la cartera per tal de fer contentes i felices a les persones que ens estimem; especialment a la menudalla.

On em porta tot això que us he comentat fins ara? Crec que ens estem enganyant una mica tots, però d’una manera molt especial, estem presentant, als nostres infants, un món que no és real; que és un engany. I a mi em recorda molt a un anunci de ja fa uns anys. Uns grans magatzems varen popularitzar, el que es deia: “Lo quieres, lo tienes”. Perdó, però l’anunci era en castellà. Ja sabeu com anava això (i encara hi va). Aquest criteri, aquesta idea és absolutament falsa, si vols res, primer has de guanyar-ho; la vida, la de veritat, res ens és donat graciosament. Per obtenir qualsevol producte, qualsevol servei o el que sigui, cal fer-ho aportant-hi diners, i aquests diners abans s’han d’haver guanyat. Crec que tots plegats, pares, avis, mestres i la societat en general hauríem de fer una profunda reflexió respecte de com estem educant (ensenyant no; educant) els nostres infants. Encara que pugui assemblar-me a la senyoreta Rottenmeier, ja ho sabeu, la famosa institutriu de la sèrie de dibuixos animats Heidi. Personatge que tots teníem, entravessada, ja que encara que sigui a risc, reclamo que encara que tan sols sigui una mica, tots retornem a la cultura de l’esforç, aquella que diu que “el que res no costa, res no val”. I si no ho fem així quan aquesta jovenalla, que ara tots tant complementem, quan arribi el dia, que segur que els hi arribarà, que ells hauran d’afrontar i resoldre la seva pròpia problemàtica, la de la vida real, no la de la vida de cotó fluix que els hi estem donant. Quan aquest dia arribi, alguns d’ells, espero que siguin pocs, es convertiran en fracassats, i en bona part, la responsabilitat serà d’aquells de nosaltres que en el seu dia els hi hem fet viure una infància i una joventut de conte de fades.

M’agradaria molt haver-me equivocat en aquest pronòstic final. I ara sí, pau i salut per aquest nounat 2022, i per sempre.