Actualment, la població de senglar és una plaga arreu d’Europa i cal donar a conèixer la tasca vital i necessària de la figura del “gosser” en qualsevol colla.

El gosser és l’home que cria, alimenta i neteja durant els 365 dies a l’any als gossos. En una canilla de gossos (entre 5 i 10 animals) els ensenya a caçar el senglar, els acompanya a les batudes per camins i corriols per moure el porc i abatre’l en els prats. Així de simple, però requereix de grans caminades i fer sortir els animals del seu seti quan es queden entre les bardisses. També segueix els gossos quan s’escapen dels boscos i els va a buscar sovint a comarques veïnes després que recorrin molts quilòmetres amb tot terreny i a peu.

Actualment, els GPS faciliten la localització de l’animal, però no el recorregut a fer.

Aquesta és una part de la tasca anònima que fan un col·lectiu de caçadors per fer viables unes captures necessàries per contenir aquesta plaga

Cada colla disposa de 5 o 6 gosses, fent cada temporada entre 60 i 70 batudes, en les que el senglar mata de 6 a 8 gossos per colla, alhora que en fereixen entre 50 i 60 per temporada. El gosser és qui treu el gos ferit, el porta al veterinari i més tard el cuida fins que de nou pot sortir a caçar.

No s’acaba aquí la feina, quan es fa una captura, el gosser que coneix tots els camins i viaranys és qui col·labora per treure l’animal mort. Treure un porc de 70 o 80 kg d’un clot requereix joventut i fortalesa. Cal tenir en compte que el 70% dels caçadors de senglar tenim més de 65 anys.

Val a dir que la normativa de caça no ens és massa favorable, mentre que arreu es pot caçar des de camins i carreteres tirant de cara al bosc, aquí ens ho fan fer diferent. Cal estar a un mínim de 20 metres de les carreteres. Quan un porc surt dels prats empaitat pels gossos, el gosser els ha de seguir i localitzar-los (cosa que avui es fa més fàcil amb el GPS), però no es recorren llargues distàncies amb tot terrenys per carreteres de tota mena; es recullen a comarques veïnes i més lluny. Per molts gossers la jornada de caça no s’acaba fins a l’endemà.

Durant el temps de veda són els que netegen camins per millorar els recorreguts.

Aquests són alguns aspectes de la feina dels gossers. Sí que cal afegir-hi que tenen el suport de qui conviu amb ells, les seves dones.

Tota aquesta història seria lleu si no fos que el millor gos de la canilla, aquell que no és el que empaita al senglar, cabirols ni isards ni guilles, aquell que des dels 6 mesos ja feia rastres, però que un senglar li va plantar cara i que fins que no va tenir 4 anys no s’hi va tornar a posar a empaitar-lo. Un matí fred d’hivern entremig de les bardisses un senglar el va ferir de mort.

Aquesta és una part de la tasca anònima que fan un col·lectiu de caçadors per fer viables unes captures necessàries per contenir aquesta plaga, que sols coneixen i pateixen ells i veiem els que ho fem.

Gossers teniu tot el nostre reconeixement.