Un amic de Ripoll, bon gurmet, m’alliçonava un dia sobre la carn: «cal que l’animal sigui de pares coneguts». Jo, que soc omnívor, és a dir, que menjo de tot, m’hi vaig mostrar completament d’acord. Per això, malgrat no entendre-hi res, em mostro comprensiu i fins i tot alineat amb les declaracions que el ministre de Consum del govern espanyol, senyor Garzón, va fer fa pocs dies al diari britànic The Guardian. L’home venia a dir que a la pell de brau (mai millor dit i que se’m perdoni la llicència que és meva), al costat d’una mena de respectable ramaderia extensiva n’hi ha una altra d’intensiva que maltracta els animals, perjudica el medi i proporciona un producte de qualitat discutible. Hi estic d’acord. Quan, a més, un mira el mapa on estan ubicades aquestes anomenades macrogranges s’adona amb esglai que n’hi ha moltes a Catalunya i l’Aragó. És a dir, a casa nostra o molt a prop.

Per a mi és obvi que les macrogranges de vedells, porcs, pollastres o del que sigui són una aberració

No cal dir que aquestes opinions han desvetllat un terrabastall polític de primer ordre amb atacs contra el ministre dels partits de dreta i d’extrema dreta i dels ramaders intensivistes, amb tebior del govern central i, fins i tot, amb alguna atzagaiada dels polítics de les mateixes files. Jo, que desconeixia que els filets tinguessin ideologia, que a estones soc més d’esquerres però de vegades tinc algun parer més tradicional, arribo a la conclusió del fet que, en aquest tema, hi ha un corrent polític i econòmic preocupat exclusivament per la rendibilitat i el negoci, defensat amb ungles i dents pels grans empresaris i els partits de dretes i un altre, bastant orfe de representació, que pensa en interessos més raonables.

Per a mi és obvi que les macrogranges de vedells, porcs, pollastres o del que sigui són una aberració. I no només és la meva opinió: el desembre passat, la Comissió Europea va portar Espanya al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per la contaminació il·legal per nitrats de les nostres aigües. I es destacava que, per molt que s’hi fes, en massa llocs la situació era ja irrecuperable en els terminis establerts.

De la contaminació aèria tots n’hem sigut testimonis. Només cal tenir l’olfacte indemne. El nombre de paratges amb pudor de merda que tenim al nostre país és lamentable. Les emissions amoniacals a l’aire, producte de les massives ejeccions del bestiar les flairem arreu. I respecte de l’aigua, la filtració dels nitrats afecta els aqüífers, produeix escorrenties cap a rieres i canals, altera la flora i la fauna i compromet la potabilitat. A més, com més macrogranges hi ha, menys petits i mitjans ramaders es podran guanyar la vida. I només veure els amuntegaments d’animals en espais minúsculs sense altre biografia que menjar, defecar i acabar a l’escorxador, fa angúnia.

Entrem en una era en la qual el consum carni probablement anirà de baixa per raons de salut, de medi ambient i de moda. Per tant, als que encara gaudim amb un bon entrecot o una llonganisseta els diria: que siguin de pares coneguts i, a poder ser, de prop de casa.