Us preguntareu a què ve aquest títol. Ja portava una estona donant voltes tractant de definir el comportament del nostre govern respecte a les macrogranges, un tema present al noticiari actual, quan he recordat un acudit dels anys 60: Pare, és molt lluny Mallorca?. Resposta: Calla i neda!. Crec que, un cop més, el govern en front d’un problema que demana claredat, calla i deixa passar el temps sense explicar-nos la seva posició, les raons del que fa i les del que pensa fer. De moment, silenci total. I mira que els paguem bé.

Centrem el tema: En pocs decennis hem passat de només menjar pollastre per Nadal a poder menjar-ne tot l’any. I aquest exemple el podríem estendre a tot tipus de carn. Mengem molta més carn, per alguns de manera excessiva, però som més alts que els nostres pares i més baixos que els nostres fills. Cal adequar-ne quantitat i freqüència, un fet que relativament aviat es farà. Però no oblidem que, avui dia, la carn és barata i a disposició de moltíssima més gent.

En pocs decennis hem passat de només menjar pollastre per Nadal a poder menjar-ne tot l’any

La cria intensiva hi ha tingut molt a veure. Avui dia el porc i l’aviram gairebé sempre és produeix d’aquesta manera. I en la cria intensiva el model d’integració vertical és el dominant. En aquest model de criança el granger posa instal·lacions, feina i gestió, mentre l’empresa integradora els animals d’engreix i el pinso, principalment. Un contracte d’integració indica el que el ramader ha de rebre: un tant per animal o, entre d’altres, una participació en el valor de la venda. Les empreses integradores són agroindústries, sovint fabricants de pinsos o indústries càrniques.

Aquest model ha permès el manteniment de molts grangers. És un model molt competitiu i sovint amb contractes d’integració poc justos. I té un futur negre. Els preus de transport, fertilitzants, combustible i energia han augmentat molt, els preus de la soja ja no són tan baixos i els cereals fins ara subvencionats podrien deixar de ser-ho tant. A banda, Xina ja no és el gran importador de carn de porc un cop ha solucionat els seus problemes de pesta porcina. Tot fa suposar que ben aviat veurem reduir de manera notable el nombre de criadors integrats catalans, que veurem l’esclat de la bombolla càrnia i, un cop més, pèrdua de sobirania alimentària.

Unes dades ho aclariran: L’any 2019, a Catalunya vàrem produir l’equivalent a 412 quilos de carn de porc per català, 44 quilos de carn d’au per persona i 18 quilos de carn de boví per habitant.

Queda clar que criem pels demés, alimentant-los amb soja i cereals cultivats lluny de casa i que ens mengem les seves dejeccions ramaderes (això sí seguint normatives múltiples i estrictes ambientals, de benestar animal i de dejeccions ramaderes).

Un segon model és la cria extensiva, on el granger sòl ser el propietari dels animals, bestiar que s’alimenta tot pasturant o d’herba emmagatzemada durant l’estiu-tardor. És una ramaderia lligada al territori, que manté i nodreix empreses locals i que ens preserva la sobirania alimentària, territorial i empresarial. I que no hi ha manera que el nostre govern protegeixi. En parlarem en el proper article.